L'ESCANDALL
Cultura 18/02/2017

Brahms, Bach... Mahler

Gràcia, força, ritme i una petita dosi de virtuosisme són algunes de les qualitats de les composicions

i
J. A. Mendiola
3 min
Brahms, Bach... Mahler

Brahms.- Com sempre, ho explica perfectament Carles Ponseti al programa de mà, sempre enorme, sempre precís, i per a l’ocasió comença explicant el que era la “música domèstica” i acaba amb una frase lapidària: “També són molt interpretades i gaudeixen d’una gran popularitat entre el gran públic”. Per ventura estam mal acostumats pel que fa a l’exquisidesa dels seus programes o potser són prejudicis personals i intransferibles, però vaig sortir amb la sensació que li mancava alguna cosa, gens decebut però sí una mica estranyat. Com si les Danses hongareses, les Cançons Gitanes o els Valsos amorosos no fessin el pes per a un concert dedicat per complet a Johannes Brahms. També és cert que el ventall programàtic d’Studium Aureum és immens i amb aquest afany divulgatiu que tant enriqueix, un dilluns sí i un altre també, tampoc no ens ha d’estranyar que, tenint en compte el seu format, hi figuri aquest ramell de peces concebudes per a l’entreteniment. Però no va ser tan sols això. Va ser bastant més que uns moments per a l’esbarjo, com per exemple quan Andreu Riera i Noemí Dalmau es posaren ambdós al piano per interpretar sis Danses hongareses, que segur a un lloc més íntim, més proper, haurien fet embogir el públic. Gràcia, força, ritme i una petita dosi de virtuosisme són algunes de les qualitats de les composicions que feien d’entrepà a les Zigeunerlieder op. 103 que va interpretar el cor acompanyat al piano per Andreu Riera. Finalitzà el concert amb les divuit Liebeslieder-Waltzer op. 52. Potser massa valsos.

Bach.- Immens el concert que oferiren la Coral Universitat de les Illes Balears i BACHrroc Enseble, dirigits per Joan Company a l’Auditorium del passeig Marítim dins el BachCycle, que està convertint la formació en un referent ‘bachià’, a considerar més enllà del consum local. També és cert que la direcció artística un cop més ha fet diana amb l’elecció dels solistes, Maïlys de Villoutreys (soprano), Mélodie Ruvio (alt), Vincent Lièvre-Picard (tenor) i Benoît Arnould (baríton). També hi ha criteri en la selecció del programa, alguns cops fins i tot amb una mica de risc i agradable sorpresa, però sempre amb molta cura. La prova, una més, l’ Oratori de l’ascensió, BWV 11 i l’ Oratori de Pasqua, BWV 249. No cal dir que ambdues composicions són força riques en contrastos i variacions, que en un principi podrien semblar composicions amb vida pròpia a cadascuna de les parts i pot ser que ho siguin. De fet, Ach, bleibe doch, mein liebstes Leben va ser utilitzada per Bach en la Missa en si menor, que la formació va oferir l’any passat a Santa Creu, però tot plegat resulta absolutament marmori. Si inoblidable va ser la Missa, tampoc no serà fàcil oblidar aquests dos oratoris amb un quartet de solistes impecable, amb una orquestra que es nota molt còmoda, fluida, de la mateixa manera que la coral, que gosaria a dir que amb Bach ha trobat el seu espai de gran nivell.

Mahler.- Tots sabem ja quina hauria de ser la tercera B i, de fet, alguna cosa té a veure amb el vuitè concert de la temporada de la Simfònica, que es va iniciar amb l’obertura d’ El caçador furtiu, de Carl Maria von Weber, qui es va decidir a compondre aquesta òpera just després d’escoltar, i quedar-hi impressionat, Fidelio, de B-3. La Simfònica, dirigida per Asher Fisch, continuà amb Folk Songs de Luciano Berio, amb les quals va fer acte de presència la soprano Stefanie Irány. Un seguit de peces que necessiten una sobredosi de tècnica i versatilitat, que va quedar palesa i premiada amb una bona ració d’aplaudiments, més enllà de la cortesia i que d’alguna manera mostra un bon nivell per part del respectable. Bona entrada. Però el plat fort, amb permís de Berio i Weber, era la Quarta Simfonia de Gustav Mahler, amb el Das himmlische Leben del quart moviment per a la soprano, que el compositor volia que interpretàs de manera ingènua, infantil, i que va fer que recollís no poques crítiques de desaprovació i més d’un xiulet, perquè tothom esperava una quarta “titànica”. Per decomptat, aquesta passa endavant en el món de la música simfònica va necessitar reposar una mica perquè s’esvaïssin els possibles dubtes. La Simfònica, un altre cop, va donar mostres de la seva categoria a les ordres d’un director mesurat, perquè ho requeria el programa.

stats