65È FESTIVAL DE CINEMA DE CANES
Cultura 23/05/2012

Brad Pitt mata amb suavitat

Xavi Serra
3 min

ENVIAT ESPECIAL A CANESAhir era dia de retrobaments a Canes. Retrobament amb el sol, que treia el nas després de dies de pluja persistent; amb Ken Loach, un director que, en vista del nombre de participacions, sembla que tingui accions del festival, i amb Brad Pitt, que torna a la competició oficial un any després de presentar L'arbre de la vida , que es va endur la Palma d'Or.

Enguany el film que l'ha portat de nou a Canes és Killing them softly , d'Andrew Dominik, que el 2006 ja va dirigir Brad Pitt en el poètic western L'assassinat de Jesse James pel covard Robert Ford . Dominik canvia de gènere i vira cap al noir en un relat tradicional de gàngsters -hi ha un robatori durant una partida de cartes i un assassí és enviat a liquidar els comptes amb els atracadors- que funciona a mode de comentari sobre el col·lapse financer del 2008 i la pèrdua de valors als Estats Units. Noir polític? Per descomptat. "El cinema criminal és el gènere més honest del cinema nord-americà", afirmava Dominik ahir. "És un cinema que parla del capitalisme i retrata un món en què s'accepta que et matin per diners".

Killing them softly pinta des del clarobscur i sense romanticismes un submón criminal tan afectat per la crisi econòmica com qualsevol altre àmbit. En aquest submón, Dominik para tanta atenció a l'acció com a les converses dels personatges, en un gest típicament tarantinià. Però aquí no es parla del significat d'una cançó pop o de sèries de televisió, sinó del negoci. De com i per què s'ha de matar algú, de si és pràctic clavar una pallissa a un home a qui més endavant hauràs de liquidar i de com es veurà tot plegat des de fora. Ja ho diu un personatge en un moment clau de la pel·lícula: "Amèrica no és un país, és un fotut negoci, així que deixa't estar de punyetes i paga'm". Més clar impossible.

Un assassí pragmàtic

En el film, Brad Pitt interpreta l'assassí Jackie Cogan, un professional que prefereix "matar amb suavitat, posant distància". No es pot despatxar el personatge amb l'etiqueta d'assassí compassiu, perquè no hi ha res de compassiu a assassinar. Però en el món en què és mou, sí que es pot afirmar que és el més pragmàtic i realista, un paio que vol fer la seva feina tan fàcil com pugui per a ell i per a les víctimes. "El Jackie intenta assassinar amb precisió, que no sigui massa dolorós per a la víctima. Però això té més a veure amb el negoci que amb la pietat", opina Pitt.

No hi ha cap dubte que la pel·lícula és cosina germana de les desconstruccions del gènere que practiquen Tarantino i els Coen, tot i que aquí en comptes de parlar a Madonna els personatges citen Thomas Jefferson. El problema és que de tant posar èmfasi en el subtext i subratllar-ho amb discursos d'Obama, McCain i Bush -la pel·lícula està situada en la campanya electoral del 2008-, el subtext deixa de ser-ho. I és una llàstima que el missatge de Killing them softly estigui escrit en lletres de neó i no amb una cal·ligrafia més subtil, perquè, d'altra banda, és un dels noirs més ben dirigits dels últims anys, en què cada imatge està carregada d'intenció i sentit. No hi falta atmosfera, seqüències d'acció extraordinàries i interpretacions de traca, tant de Pitt com de Ray Liotta, Ben Mendelsohn i Richard Jenkins. Un espectacle cinematogràfic, en suma, molt per sobre d'un discurs que resulta massa simple.

Ken Loach, inoportú

I mentre un director de gènere com Andrew Dominik assenyala amb el dit la ferotge deshumanització del mercat, Ken Loach, el cineasta social per excel·lència, aprofita el pitjor moment de la crisi financera per fer una comèdia entre simpàtica i ximpleta, un conte de fades en què els lladres són els bons. No es pot dir, la veritat, que Loach tingui gaire sentit de l'oportunitat.

Els protagonistes de The angels' share són un grup de bales perdudes de Glasgow, carn de serveis socials, que planegen robar un barril del whisky més car del món. En una proposta de caire obertament comercial, la matusseria i inversemblança del guió de Paul Laverty no serien cap problema, però en un film que aspira a la representació social d'un col·lectiu poden ser qualitats empipadores. Ken Loach continua aprimant el valor del seu cinema, un camí que irremeiablement porta al buit.

stats