Bons contra dolents

Barcelona'Scaramouche' Teatre Victòria: 29 se setembre

Mar i cel no només ha sigut l’espectacle de més èxit de Dagoll Dagom, sinó que ha marcat el present de la companyia catalana: Scaramouche és una comèdia musical amable, entretinguda i força còmica, que respon a la voluntat d’omplir un gran teatre com el Victòria i, en conseqüència, s’adreça a un públic familiar que vulgui gaudir amb les aventures de l’espadatxí imaginat per l’italià Rafael Sabatini (1875-1950) en una producció amb tots els ets i uts que se li podien demanar. Un espectacle de cort al gust de les bones intencions de la burgesia que explota l’eterna confrontació entre els de dalt -ara se’n diria la casta - i els de baix; entre els pobres i els rics. L’obra reivindica la llibertat en una crítica del poder establert de la qual els libidinosos nobles i cardenals surten ben escaldats. Fins i tot s’hi pot intuir un picada d’ullet al procés quan el poble de París canta el seu himne, amb el qual conclouen les dues hores i mitja d’espectacle. “Endavant! Vencedors!”, diuen els miserables que s’han alçat en una revolució històrica de ressonàncies permanents en un món en què la revolució -avui anomenada canvi - sempre estarà pendent.

Scaramouche és un musical fet amb molt d’ofici, malgrat que encara li falti un pèl de rodatge per superar el mecanicisme limitador dels assaigs, sobretot en l’esmorteït primer acte. Una producció, en qualsevol cas, amb prou elements engrescadors per captivar el públic. El llibret de Joan Lluís Bozzo és molt teatral i funciona la mar de bé en les escenes de la companyia de Commmedia dell’Arte en la qual s’amaga l’heroi; aconsegueix que brillin les lluites, que tenen un lògic protagonisme resolt amb una qualitat que no havíem vist mai en un escenari del país. En la partitura d’Albert Guinovart ressona la seva experiència com a compositor de bandes sonores per al cinema i fins i tot algun arpegi escapat de Mar i cel. Una partitura que funciona d’allò més bé amb temes íntims i emocionals com Som més que dos, amb el qual un Toni Vinyals més poderós amb la veu que amb el lideratge clou el primer acte, o bé en els festius temes al voltant dels comediants, com La màscara o la Revolució italiana. Com va passar a Sister Act, l’atractiu i qualitat de Mireia Mambo copa els millors moments vocals i li guanya la partida a la fràgil i decidida Olímpia d’Ana San Martin que, no obstant, creix i ens sedueix en un molt millor segon acte. Ivan Labanda regna com a marquès en el camp de l’humor amb una actitud i gestualitat de gran precisió i eficàcia còmica. El gènere demana espectacularitat i Alfons Flores ha dissenyat una escenografia corpòria majestuosa -i sembla que molt costosa-. Montse Amenós ha vestit la companyia amb un estilisme lluminós i una mica irònic, i no saben com s’agraeix la claredat del disseny de so de Roc Mateu.