Publicitat
Publicitat

Boniques fantasies però mal cosides

Amb el meravellós L'Oratorio d'Aurélia a la memòria ens ha arribat la nova creació de Victoria Thierrée-Chaplin per a la seva filla Aurélia. Es tracta d'un espectacle visual ple d'efectes fantàstics i màgics en el qual la filla de Charles Chaplin bolca un imaginari basat en la transformació de les formes, de les coses -des de la mateixa intèrpret fins a l'acurada escenografia-, en un seguit d'escenes que arrenquen amb l'inici d'una mudança. És un dels moments més captivadors d'un espectacle que, d'altra banda, s'embolica sobre si mateix amb un excés de mitjans i recursos, i sense establir els imprescindibles connectors entre les escenes que marquin el ritme i ajudin a definir una poètica de l'espai i el moviment.

El personatge d'Aurélia Thierrée es perd, o fuig, per entre les parets de casa seva i dels edificis circumdants, uns magnífics telons pintats amb finestres i esquerdes per entrar i sortir. En el seu camí s'hi creua l'home de la mudança, amb inclinacions molt clownesques, i altres habitants del món imaginat. A Murmures des murs hi ha moments deliciosos, com el ball de la protagonista a l'aire, la pujada d'una escala sense esglaons, algunes de les desaparicions i el joc amb un dels monstres inventats per la directora que desprèn tendresa a dojo.

Sobre una banda sonora no sempre encertada, el passeig d'Aurélia produeix diferents quadres amb habilitats circenses, petites coreografies i cops de màgia però que, com dèiem a l'inici, se succeeixen atropelladament com si els fes por abusar de l'efecte. Si Victoria Thierrée es decidís a modular el ritme, no hi ha dubte que les capacitats interpretatives de la seva filla lluirien més.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT