Bones intencions perdudes a Groenlàndia
La intenció i la denúncia són el millor de Groenlàndia , l'obra de Jordi Faura, un autor valent i amb idees però que sovint barreja l'oli amb l'aigua. En un mar d'illes de plàstic i una societat occidental que malmet la natura, Groenlàndia és l'últim paradís on es pot trobar la puresa i l'autenticitat, malgrat que amb l'escalfament global ja sembla tot perdut. Faura contraposa els depredadors occidentals amb el respecte a la tradició i la convivència amb una natura inhòspita dels inuits.
La funció, l'última de la Sala Tallers del TNC fins a d'aquí almenys dos anys, està molt ben documentada, i al principi ens sembla estar davant d'un reportatge de National Geographic . Seguidament ens porta cap a una història de ressons mitològics amb unes falques d'humor fora de lloc. Faura cau víctima d'un caos expositiu que mira directament al final que l'autor tenia clar des del primer moment. Occident està representat per Roma (Àngels Poch), una multimilionària que busca un remei que la curi d'una malaltia genètica. L'acompanya el marit (Oriol Genís), descendent d'una família de petroliers que només veu l'or negre sota el gel. Roma, bressol de civilització, té dos fills bessons, Ròmul (Pep Ambrós) i Rem (Òscar Castellví), que hauran de superar un repte, sota pena de ser desheretats. Un antropòleg (David Vert) seduït per la terra gelada és el guia de la troupe i amic dels inuits que comanda un vell xaman (Joan Anguera).
El text confronta dues maneres d'entendre la vida. El materialisme i la violència enfront de l'esperit i la paciència. Un joc difícil que Faura allarga massa, obligat per una decisió dramatúrgica mal solucionada, que omple d'efectes atmosfèrics, aurora boreal inclosa. Com a director, Faura es perd en la seva pròpia teranyina i no sap com fer avançar l'anècdota sense repetir-se. I la funció es fa pesada fins a acostar-nos a aquell moment en què dius: "Acaba ja!" Quan ho fa, ja és massa tard.
