Bogeria per Seal a Peralada

PeraladaVa entrar a l'escenari a les fosques entre els sons electrònics de 'Crazy' i la seva veu sedosa va fer explotar el públic amb crits, xiulets i aplaudiments. Potser Seal no és prou popular a casa nostra, però l'Auditori dels Jardins del Castell de Peralada, en la seva única actuació a Catalunya, es va omplir ahir de fans incondicionals. La mitjana d'edat del festival havia baixat en picat.

Explosió de llum i so i aquest anglès de gairebé dos metres amb caçadora i botes vermelles, des de les escales de l'escenari, ens va deixar a tots encantats amb un moviment de maluc. Cantant 'Killer' entre el públic amb tota la platea dreta i enfervorida ballant amb ell, seductor, energètic, electritzant, amb dues cançons havia convertit Peralada en una discoteca. Els mòbils treien fum malgrat la prohibició.

Amb una posada en escena senzilla, dos músics als teclats, guitarra i veus, va passar-se al món de les balades presentant el seu útim disc, '7', amb el qual celebra els 25 anys de carrera. Van sonar 'Daylight saving' i 'Do you ever', on captura diferents dinàmiques de l'amor, des de la ira fins a l'alegria, l'acceptació, la tristesa o la imprudència. Amb veu suggeridora i vellutada, Seal va interactuar amb el públic, entre cançó i cançó, lloant Dalí i preguntant quanta gent havia comprat el seu últim CD. No gaire. "I l'anterior?" No gaire tampoc. No obstant això, els fans van entonar les lletres de les cançons que ens arraulien a tots en un ambient tranquil i moderat, totalment diferent de l'explosió inicial.

Dominant l'escena movent-se d'una banda a l'altra de l'escenari entre feixos de llums de colors, el rei britànic del soul va seguir seduint amb la seva veu sedosa i entregada i els seus jocs vocals, i va saltar al 1994 amb 'Prayer for the dying'. Animant a cantar i picar de mans el públic, va tancar la primera part amb 'Love's divine' i va passar al recital acústic. Amb una guitarra blanca i tocant amb la mà esquerra, va passar-se a l'intimisme i, barrejant-se altra vegada entre el públic amb un doll de veu ben modulat, va seduir tothom amb 'Sara smile'. "Ets un monstre!", li va cridar algú. Van sonar temes nous com 'Love' i 'Every time I'm with you', i d'antics com 'Don't cry', a dues veus amb el guitarrista i vocalista Isaac Bolivar, també molt entregat i aplaudit. Va apel·lar a la responsabilitat de l'artista per crear un món millor en 'Mad world', encadenada amb 'My vision', i va tornar a l'essència més funky en l'alegra 'The right life'.

Va acabar un concert rodó tal com havia començat, recuperant la faceta més de discoteca amb un dels grans himnes que li va valdre un dels quatre Grammy de la seva carrera, 'Kiss from a Rose' –banda sonora de la pel·lícula 'Batman forever'–, altra vegada amb el públic saltant enfervorit fins al punt que una espontània se li va posar a ballar a dos mil·límetres i ell la va arrossegar a l'escenari, on la noia va respondre com una professional. Seal va tancar el concert altre cop enfilat en una cadira amb 'Life on the dance floor', deixant-s'hi la pell, ballant amb unes, xiuxiuejant a cau d'orella de les altres i movent de manera suggeridora els malucs i el pit per acabar regalant el seu cor a un públic cent per cent entregat al seu ídol.