Montserrat Pratdesaba (Sant Quirze de Besora, 1963) es va convertir en Big Mama Montse el 1988, quan un músic de la colla que rondava per la Cova del Drac li va suggerir l'àlies. Ara ella celebra l'efemèride amb concerts i un disc enregistrat amb els Taller de Músics All Stars.
Com serà el concert d'avui al Festival de Jazz de Terrassa?
Serà una bona arrencada. És el dia dels balladors de swing i hem preparat quatre cançons més perquè puguin disfrutar els que ballen.
Com has triat el repertori del disc del 25è aniversari?
És molt variat i està molt basat en Nova Orleans. Hi barrejo coses antigues i modernes, però fent el que em venia de gust, com ara A change is gonna come de Sam Cooke i Young woman blues , un tema desconegut de Bessie Smith, amb arranjaments a l'estil de LaVern Baker. També hi ha temes de Taj Mahal i Michael Hill, i un de Big Bill Broonzy, que és una picada d'ullet al meu amic Alfredo Papo, que als 50 va ser el primer que va portar un bluesman a Barcelona. Era el Big Bill Broonzy.
¿Abans de cantar-lo ja coneixies el blues?
No gaire. Havia escoltat el BB King, però jo venia del rock dur, de Jimi Hendrix, Deep Purple, Led Zeppelin. Volia ser músic, però els meus pares em van dir que estudiés. I vaig estudiar per fer de tècnic de so. Tenia un amic que treballava en una empresa de so i em va dir d'anar-hi a fer pràctiques perquè agafés ofici. Una vegada vam anar a un concert a Lleida que era tot de heavy metal ; en vaig quedar ben avorrida i vaig anar cap al jazz. I del jazz cap al blues. Tenia uns 24 anys.
¿El blues és més que un home borratxo i una dona maltractada?
Sí. És una música que permet expressar tota mena de sentiments. Com deia el Taj Mahal, el blues és música de gent que va ensopegar però que té un esperit de superació molt fort. Explicar sense tabús el que et passa per dins ajuda. El blues té la cara del dolor, però també la festiva. El que vols és gaudir, estar feliç, i quan això passa és una cosa molt explosiva. La gent del blues ha sigut molt així.
En els últims anys has escrit unes entrevistes imaginàries amb grans cantants de blues dels anys 20 i 30. Amb quina intenció ho feies?
Em venia de gust ficar-me en la pell d'aquestes cantants i posar-les en relleu. Intento entrar en la psicologia d'aquestes dones i explicar la veritat de la seva vida. Elles van viure la Gran Depressió, i estudiar-les, veure com es preparaven artísticament davant l'adversitat, m'ha ajudat a entendre la nostra època.
¿El blues és com el flamenc, que la veu millora amb els anys?
Depèn de cada persona. Amb l'edat vas tenint més vivències, i això també es nota en la veu. Jo sóc molt admiradora d'Alberta Hunter, i el que m'agrada d'ella és l'època final. Als 80 anys va tornar als escenaris i va cantar fins als 89. És una veu pitjor, però diu molt més perquè hi ha molta intensitat, molta vivència i molta veritat en el que explica.
