Publicitat
Publicitat

62A EDICIÓ DEL FESTIVAL DE CINEMA DE BERLÍN

'Cesare deve morire' guanya l'Ós d'Or i l'hongaresa 'Just the wind' el gran premi del jurat

La Berlinale ressuscita els germans Taviani

Els veterans cineastes italians Paolo i Vittorio Taviani es van endur ahir l'Ós d'Or del Festival de Berlín per Cesare deve morire , un documental amb vernís de ficció al voltant del muntatge que fan els reclusos de la presó de màxima seguretat de Rebibbia del Juli Cesar de Shakespeare.

Al llarg de sis mesos, i amb la complicitat del director escènic Fabio Cavalli, els Taviani van seguir els preparatius d'aquesta singular companyia teatral. Les proves de selecció, el càsting definitiu, els primers assajos... Els Taviani eviten les entrevistes a càmera i entrelliguen la realitat i la ficció d'una manera indefinible, que no cau mai en els paranys habituals del documental social. El resultat d'aquest insòlit experiment és una meditació al voltant de la representació i del poder de la ficció, que allibera l'ànima d'uns cossos presoners. És un film poderós i concís: tan sols necessita 76 minuts per deixar una forta impressió en l'espectador.

Amb el premi conquerit ahir, els Taviani completen una col·lecció de guardons envejable: Palma d'Or a Canes amb Padre Padrone el 1977, premi especial del jurat al mateix festival per La nit de Sant Llorenç el 1982 i un Lleó d'Or honorífic al Festival de Venècia del 1986. En els últims anys, la filmografia dels Taviani havia pres un rumb erràtic, amb obres menors i treballs per a la televisió que no feien justícia a la seva carrera anterior. Des de Les afinitats electives , del 1996, tan sols havien estrenat a casa nostra (sense gaire ressò) El destí de Nunik , del 2007. Cesare deve morire suposa, doncs, el retorn dels Taviani a la primera divisió cinematogràfica, la resurrecció tardana d'uns cineastes que, en total, sumen ja 162 anys.

Un reconeixement valent

El jurat que presidia Mike Leigh va ser valent en concedir el gran premi del jurat a Just the wind , de l'hongarès Bence Fliegauf, que ha passat de la ciència-ficció de Womb -amb Eva Green; secció oficial al Festival de Sitges 2011- a relatar el dia a dia d'una família de gitanos en un film aspre, amb una fotografia d'una lletjor agressiva i presidit per un clima d'amenaça continguda, un neguit en augment que esclata en un final esfereïdor. Un dels films més durs de la Berlinale i, per tant, un dels premis més necessaris.

El rutinari melodrama d'època A royal affair ha fet un immerescut doblet, guanyant l'Ós de Plata al millor actor, Mikkel Boe Folsgaard, i al millor guió, del també director Nikolaj Arcel. També s'ha endut dos premis, però amb molta més raó, Tabú , del portuguès Miguel Gomes: el Fipresci de la crítica internacional i el premi Alfred Bauer, destinat a un "treball particularment innovador". És un reconeixement potser una mica escàs per a la que molts consideren la millor pel·lícula vista en aquesta Berlinale.

La xinesa White deer plain , de Wang Quan'an, ha guanyat l'Ós de Plata a una contribució artística rellevant, i la francesa Sister , d'Ursula Meier, un Ós de Plata especial que reconeix la força i rigor d'un film molt proper en fons i forma als germans Dardenne. Com era d'esperar, el cinema alemany no s'ha quedat sense guardó: l'Ós de Plata a Christian Petzold, director de Barbara , premia el millor dels tres films germànics a competició, un convincent drama romàntic ambientat a l'Alemanya de l'Est dels anys 80.

Un curt català premiat

Tot i que Dictado , d'Antonio Chavarrías, se'n va amb les mans buides de Berlín (i el contrari hauria sigut una sorpresa), el cinema català ha conquerit finalment un petit èxit a la Berlinale: el curtmetratge de coproducció catalana Loxoro , protagonitzat per una mare i la seva filla de gènere transsexual, ha guanyat el premi Teddy a un film de temàtica homosexual. L'autora és la peruana Claudia Llosa, que el 2009 va guanyar l'Ós d'Or amb La teta asustada .