Publicitat
Publicitat

ESTRENA TEATRAL

Carles Batlle i Xavier Albertí acosten les ferides del 1939 al 2012 amb un 'Zoom'

La Beckett furga en la memòria històrica

"La història és una convenció com qualsevol altra", afirma Xavier Albertí. Com s'arriba a aquest pacte col·lectiu és el que retrata Zoom, de Carles Batlle, a la Beckett. Una història d'amor enmig de la guerra.

L'avi del dramaturg Carles Batlle va ser un dels soldats republicans que van embarcar al destructor Lepanto al port de Cartagena el març del 1939. Quan van saber que pretenien regalar la flota al govern colonial francès de Tunísia, els soldats es van amotinar per fer que el capità desertés i els conduís a l'exili mexicà i no de cap als camps de refugiats del Sàhara. Aquell passatge familiar verídic és l'excusa dramàtica de Zoom , que s'acaba d'estrenar a la Sala Beckett. Amb el rerefons de la guerra (molt real), Batlle hi teixeix una història de ficció que augmenta la tensió dramàtica: una dona misteriosa tindrà un paper clau en la decisió del comandant.

Lluny del teatre documental -perquè no pretén recrear la història ni explicar un passatge de la guerra-, Zoom reflexiona al voltant dels mecanismes de creació de la memòria personal i col·lectiva. "L'obra parla dels autoenganys que ens fem les persones. Del dolor i de les cicatrius que queden de les ferides afectives, per la qual cosa som capaços de modificar la memòria. La col·lectivitat també tergiversa la història -explica el director Xavier Albertí-. La història és una convenció com qualsevol altra. Només és un pacte que s'ha elaborat en moments determinats per entendre una sèrie de situacions. Com que les persones canvien, la història canvia. Que estigui fixada és impossible i, a més, no serveix de res". Aquesta relativitat dels fets reals, de la manera de mirar el passat i de la lectura que s'extreu de la història particular i col·lectiva són les preguntes que planteja Batlle, un dels dramaturgs catalans més premiats i exportats, un històric de la Beckett i exdirector del seu Obrador.

La història del 1939 també ressona en l'actualitat -ja se sap que la història sempre es repeteix-: al segon acte, situat a l'any 2012, s'enregistra un documental sobre aquells fets i els tres implicats mantenen relacions paral·leles a les dels personatges del vaixell (són els mateixos actors: Pepo Blasco, Alícia González Laá i Jordi Collet). "¿Com dues persones que han passat moments traumàtics poden continuar vivint? La solució és ser conscients de la presó de mentides on acceptem entrar per poder tornar a sortir al carrer sense patir les ferides del passat", diu Albertí.

"No es pot jutjar el jutge"

Zoom va guanyar el premi 14 d'Abril de teatre, que atorga el Memorial Democràtic. Estirant el fil de la memòria històrica i les ferides del passat, el director del Memorial, Jordi Palou, va destacar que és "insòlit" que es jutgi una persona que es troba en la tessitura d'haver de mirar cap al passat seguint les seves competències judicials. "La història no ha acabat: el cas està obert als tribunals argentins", va dir referint-se al cas Garzón. Xavier Albertí també va assenyalar que "és important no jutjar els jutges que jutgen i que assenyalen les ferides, per poder fer que les ferides diguin menys autoenganys".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT