Una perla: “Mai en la meva vida he sofert tant, al marge d’algunes incidències relacionades amb ‘l’odontologia indolora”. És part d’una crítica dedicada a una peça de Béla Bartók a The Observer per part de Percy A. Scholes el 13 de maig de 1923. El temps ho posa tot al seu lloc, fins al punt que segurament quan va compondre el Concert per a viola i orquestra que vàrem poder sentir dijous a l’Auditòrium obrint el setè concert de la temporada de la Simfònica, ningú no hauria gosat escriure alguna cosa ni mínimament semblant. És un concert que no va acabar d’arrodonir el compositor hongarès ja establert a Nova York, on va finar a causa de la leucèmia que patia. El seu deixeble i amic Tibor Serly va ser l’encarregat d’acabar d’enllestir la composició.
Crida l’atenció que els dos darrers violinistes que han intervingut com a solistes amb la Simfònica de les Illes Balears ho hagin fet interpretant Béla Bartók. Francesc Fullana ho va fer amb el Concert núm. 2 per a violí i orquestra, i Julian Rachlin, també violinista resident de la Simfònica, amb el Concert per a viola i orquestra. La interpretació va servir per tirar per terra un dels tòpics de la mallorquinitat: la fredor com a espectadors. L’Auditòrium va embogir tot just acabar la peça, però no tan sols ho va fer el públic, ja d’una fidelitat incontestable, sinó que els membres de l’orquestra pareixien transportats; la seva mirada, mentre no aturaven d’aplaudir, ho deia tot. Però no estava dit tot. Com no podia ser d’altra manera, hi va haver bis, i Julian Rachlin, manifestant la seva condició de violinista, va aparèixer amb l’instrument reivindicat, vull suposar que l’Stradivari ‘Ex-Liebig’, amb el qual interpretà la Balada, primer moviment, de la Sonata núm. 3 d’Eugene Ysaÿe, dedicada a Georges Enescu, un altre violinista que també tocava un Stradivarius i que per la seva dificultat s’hauria de posar a la llista d’“himàlaies dels violinistes”, que era com Enescu qualificava les sonates de Bach. No sé quants minuts hi va haver d’aplaudiments, i la cara dels músics que l’havien contemplat en primera fila, gairebé bocabadada.
Segona perla: “Cada cop que escolto una de les seves marxes, m’imagino les desfilades per la plaça Roja i les banderes amb la cara d’en Pep dels Mostatxos (Així era com deien a Stalin a Mallorca; Uncle Joe als Estats Units)”. Ho deia Cyrus Durgin al The Boston Globe el 25 d’octubre de 1952 després d’escoltar la Cinquena Simfonia de Xostakóvitx. Abans era així, un saig d’Stalin i ara una víctima del mateix personatge. En qualsevol cas, la vida del compositor rus és una mena de serial en el qual cada historiador en conta la seva versió i ningú sap ben bé el que passava pel cap i el cor del músic. Pel d’Stalin, sí. No li va agradar Lady Macbeth de Mzensk i tothom es posà a tremolar.
A qui no li tremolà gens la batuta fou a Pablo Mielgo a l’hora de dirigir la Simfonia núm. 10 en mi menor. Segur, decidit, intens, dominà la partitura, cosa que va fer que la Simfònica s’agradés i naturalment això es transmetés al pati de butaques. Sòbria al començament del primer moviment, amb el metall i la percussió marcant el tarannà; contundent en el retrat d’Stalin del segon moviment -alguns diuen que el retrat és grotesc-, mentre que el tercer, un autoretrat, és obsessiu, i el quart, una descripció de l’estat d’ànim del compositor. El resultat final, més enllà de les càbales sobre si era o no era una venjança contra el dictador acabat de finar, una peça tan aconseguida com introspectiva que va treure el millor de la Simfònica, que no és poca cosa.
