Publicitat
Publicitat

FIRA LOOP 2011

La novena edició de la fira Loop obre avui amb deu estrenes i la certesa que el futur de l'art passa pel vídeo

Barcelona, la Canes del videoart

La novena edició de la fira de videoart Loop obre avui les portes a l'Hotel Catalunya Ramblas amb l'objectiu de convertir Barcelona en una de les capitals mundials del videoart. "Volem que sigui com el festival de Canes, el lloc on s'estrenen les produccions que després es podran a veure en els museus i esdeveniments artístics d'arreu del món", afirma Llucià Homs, un dels tres organitzadors de la fira. Enguany se n'estrenaran una desena. Tot i la crisi, Loop tindrà la participació més alta de la seva història: 42 galeries de 13 països. I les projeccions, que tradicionalment acompanyaven la fira a diversos espais de la ciutat (no només galeries d'art), han adquirit prou entitat per convertir-se en un festival i tenir nom propi: Screen from Barcelona. Fins diumenge, a Barcelona es poden veure un miler de vídeos a 156 espais que inclouen llocs tan insòlits com un kebab de la rambla del Raval. "En els darrers cinc o sis anys a Barcelona hi hagut un posicionament clar. Estem teixint una sensibilitat molt especial a l'entorn del vídeo", conclou Homs.

Als anys setanta, artistes catalans com Antoni Muntadas i Francesc Torres, entre d'altres, ja van ser pioners en la introducció del vídeo a l'Estat. I en els últims anys, la concessió del Premi Internacional Catalunya al videoartista nord-americà Bill Viola, el primer artista plàstic que el va rebre, i el segon Premi Joan Miró a la suïssa Pipilotti Rist han seguit abonant una sensibilitat més gran cap a aquest llenguatge. Ara com ara, per exemple, un volum important de les adquisicions que està fent el Macba correspon a obres de videoart. I no es pot oblidar que Mabel Palacín, que representarà Catalunya i les Illes Balears a la Biennal de Venècia, ho farà amb una peça de vídeo.

A més d'Homs, Loop està dirigida per Carlos Duran, director de la Galeria Senda i per Emilio Álvarez, ideòleg de la Galeria dels Àngels. Homs reconeix que fa una dècada no van disposar d'un model en el qual emmirallar-se i que han anat reformulant la fira al llargs dels anys. "Crec que Loop és l'única fira internacional de vídeo que es desplega a 150 espais diferents. I quan un museu com la Fundació Francisco Godia, que tradicionalment no programa obres de vídeo, organitza una exposició com Mobile Art. Experiencias móviles , vol dir que les coses s'estan movent", apunta.

En l'aspecte comercial, el videoart té algunes peculiaritats respecte als llenguatges més tradicionals: la falta de valor artístic de la pantalla o del suport on es projecta, el fet que el propietari d'una obra de vídeo adquireix també la responsabilitat de canviar-lo de suport si, per exemple, un determinat tipus de cinta de vídeo queda obsolet i, per últim, el caràcter temporal. Així, doncs, una obra de vídeo no té el mateix caràcter "decoratiu" que es pot atorgar a una pintura, una escultura o una fotografia. Com pot ser, doncs, que un col·leccionista s'arribi a gastar els 65.000 euros que costa una còpia del vídeo Segura de l'irlandès Willie Doherty, el més car de l'edició d'enguany?

Videocol·leccionistes

"Els col·leccionistes solen ser eclèctics, i sovint comencen a comprar obres de videoart quan ja han creat una col·lecció de pintura i escultura, quan ja tenen la part decorativa coberta". N'hi ha, però, que són uns autèntics addictes al vídeo, com el matrimoni francès de col·leccionistes format per Jean-Conrad i Isabelle Lemaitre, que s'han incorporat al comitè de selecció de Loop, o els responsables del Centre National des Arts Plastiques (CNAP) francès, que atresoren una col·lecció de 90.000 vídeos i que ja han començat a engegar projectes amb la fira. Catalunya té també amb un altre cas paradigmàtic: la col·leccionista Sisita Soldevila que, després d'haver reunit una col·lecció de pintura catalana dels segles XIX i XX, va començar a comprar vídeos, una mostra dels quals es va poder veure al museu de la Fundació Vila Casas a Can Framis l'any passat.

Com s'exposa, però, un a obra de vídeo fora d'un museu? Sovint els col·leccionistes organitzen vetllades per ensenyar als amics o altres col·leccionistes les obres. I, per als que vulguin mirar-ne abans de comprar, plataformes de distribució com Hamaca, establerta a Barcelona, les permet visionar online.

El vídeo, al cap i a la fi, és un llenguatge que respon a la sensibilitat del món actual, tecnològic i farcit d'imatges. I el contingut de les obres de creadors com Bill Viola i el sud-africà William Kentridge, per exemple, acaba passant per sobre del mitjà que trien per expressar-se.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT