ART
Cultura 09/11/2012

De com Bambi i Auschwitz van compartir aniversari

Catalina Serra
2 min
De com Bambi i Auschwitz  Van compartir aniversari

BARCELONAUns petits cérvols corren juganers per un paisatge de filats i forns crematoris. La imatge, en blanc i negre, es mou inestable i es projecta en dues parets laterals. A la del centre, més gran, un paisatge gris d'un estany gelat on en altres temps s'hi abocaven les cendres dels morts. L'artista polonès Miroslaw Balka va titular aquesta peça Viatge d'hivern i hi va connectar dos fets relacionats pel seu aniversari. El 1942 Disney estrenava la bucòlica Bambi i els nazis acordaven a la conferència de Wannsee la solució final . Fa pensar.

És el que pretén l'exposició que fins al 20 de setembre es pot veure al CaixaForum i que porta per títol, precisament, Què pensar. Suposa també el retorn a Barcelona de Rosa Martínez, una de les comissàries que millor ha sabut entendre l'art contemporani i que, a través de biennals i exposicions en tot el món, més entusiasme ha posat en la seva divulgació. Fins al setembre de l'any que ve, Martínez revisarà la col·lecció de la Fundació La Caixa amb tres mostres que, explica, no pretenen ser "una reflexió sobre el llenguatge de l'art sinó sobre el seu contingut". Després de Què pensar vindran Què desitjar i Què fer. "Tres perspectives, el pensament, el desig i l'acció, que ens poden ajudar a mirar com podem transformar el món", diu.

Passat i present

Cada mostra s'obre amb la reproducció d'un quadre històric per establir ponts entre el passat i el present. "En aquest cas és La caiguda d'Ícar , de Bruegel, que parla de l'orgull desmesurat i de l'ambició, cosa que reflecteix molt bé on som", afegeix Martínez, que ha encarregat a l'artista malagueny Rogelio López Cuenca tres peces que, utilitzant els típics senyals de vistes panoràmiques, ens conviden des del terrat del centre de l'entitat financera a buscar els molts Ícars contemporanis que hi podrien caure a sobre.

Què pensar radiografia la realitat que ens envolta a través de deu obres molt plàstiques i d'alt contingut estètic que no defugen els drames: ja sigui el desemparament dels emigrants del vídeo de l'albanès Adrian Paci que s'amunteguen a l'escala d'un avió que mai arriba ( Centro di Permanenza Temporanea , 2007); ja sigui l'oposició home-dona de les grans religions patriarcals que va narrar amb mestria la iraniana Shirin Neshat (Turbulent , 1998) o la ressituació de l'home en relació amb la natura que proposa en una gran videoinstal·lació la finlandesa Eija-Liisa Ahtila ( Horitzontal , 2011). És una exposició que no deixa indiferent i fa venir ganes de les altres dues.

stats