Vertical road -la primera coreografia grupal d'Akram Khan des del seu debut amb Bahok fa una dècada- neix d'una anècdota personal del coreògraf. Assegut en un taxi de Sydney va experimentar la veracitat de la teoria dels sis graus de separació, encara que radicalment reduïda a dos: Khan parla amb el seu pare per telèfon i el taxista, atent a la conversa en el seu idioma matern, reconeix a l'altre costat invisible un amic de la joventut, perdut durant trenta anys. Un moment de revelació per a Khan, que comença a qüestionar l'atzar en els designis que regeixen les nostres vides i intueix una connexió entre tots els éssers humans, i de la humanitat amb la terra i el cel. Un ascensor vertical, espiritual, com han dibuixat els prospectors de les comunicacions del futur i els literats de la ciència-ficció.
Vuit ballarins sotmesos a la precisió i el desgast físic d'una coreografia que aspira a la transcendència des d'una relació tel·lúrica amb l'espai i el moviment. La força del khatak , la dansa tradicional del nord de l'Índia que impulsa el concepte creatiu de Khan, rau en el control del gest, en la pulsió matemàtica de l'execució del ritme, en el contrast entre velocitat i quietud. Però el khatak també és negació de la llibertat inspiradora del ballarí, en la seva presentació més tradicional transformat en màscara, en instrument virtuós. A la National Portrait Gallery de Londres s'exhibeix un conjunt de retrats amb Akram Khan reproduint les nou rasa o emocions codificades pel khatak . Homenatge als orígens d'un creador que parteix d'un art ancestral per projectar-se en el present.
L'espiritualitat de Vertical road sorgeix de la ferma connexió amb el terra. En les danses tradicionals índies, el contacte dels peus amb el terra -buscant sempre el màxim equilibri- és essencial. Una constant reafirmació del poder de la gravetat. Khan manté aquest cordó umbilical amb el terra però el situa en un context que permet al ballarí alliberar-se emocionalment, subratllant la intensitat i la força dels moviments de les extremitats, augmentant la velocitat dels girs i potenciant els efectes del conjunt.
Un cos físicament entrenat -com ho definia Akram Khan en una entrevista a The Guardian del 2009- que es transforma en veu universal per expressar l'anhel per allò espiritual de l'ésser humà. Una recerca antiga que el coreògraf sintetitza en una visió sincrètica del misticisme i la seva traducció al moviment.
Ajudat per la hipnòtica partitura del seu col·laborador habitual, Nitin Sawhney, basada en marcades pautes rítmiques, Khan construeix un relat abstracte sobre les diferents maneres d'aconseguir la comunió amb el que és transcendent. Com ràfegues visuals, apareixen i desapareixen diferents maneres de portar el cos al trànsit a través del moviment, des de la rotació obsessiva dels dervixos giròvags, fins al ritual de dol de la comunitat xiïta i el seu obsessiu colpejar de les mans sobre el pit.
I en aquesta poderosa crònica d'allò transcendental, s'estableix un combat entre el grup -i les seves regles tancades- i l'individu i el seu camí en solitari a la trobada amb el cel. Un camí subjecte a l'esclavitud de la incertesa, més caòtic, impulsiu, de reaccions físiques més descontrolades. Un diàleg entre el jo i el nosaltres en què Khan deixa poc espai a la dualitat, encara que siguin aquests escassos moments els més intensos des del punt de vista estrictament coreogràfic. Un discurs que remet a la pròpia biografia del creador i la seva complexa relació amb la seva comunitat. Però Khan té les idees clares i, finalment, és l'individu l'origen i el centre físic i metafísic de tot. Així comença Vertical road , amb una espectacular ona que neix des d'un humil dit per desplaçar-se sobre un enorme teló, i així acaba, amb un ballarí assenyalant en solitari el cel.
