31/12/2016

Balanç en blanc i negre (I)

4 min

Aquest divendres, totes les empreses serioses han tancat els comptes del 2016: balanços de finals d’any, números en positiu i números en negatiu, guanys i deutes pendents. Amb el desig d’un 2017 millor, també la cultura d’aquestes illes té la seva comptabilitat, el balanç de la qual uns diran que el fa la subjectivitat i altres pensam que és objectivable, llevat, com sempre, que et toqui la butxaca o el teu espai de poder. Ah sí, amigues i amics, la cultura també és terrenal.

A mi, que de números i comptes en sé més aviat no-res, m’ensenyaren que has de procurar quadrar els balanços. Així que, tot seguit, en faré balanç, en blanc i negre, perquè, ja em sap greu, però no estic tan optimista com per posar-hi color. Vagi per endavant que aquest és el meu balanç servit en capítols, que més que per la subjectivitat està condicionat per la memòria d’una servidora. Els oblits, que n’hi haurà, és a mi a qui els heu de retreure.

Aquest dissabte acaba l’any, i d’aquell Pla de la cultura 2016-2020 que anuncià, com a imminent, Francina Armengol al Parlament quan encara era primavera i MÉS acabava de canviar la consellera de Cultura i moltes coses més, Esperança Camps per Ruth Mateu, d’aquell pla encara no n’hem vist ni l’esborrany, si és que existeix. És clar que si ha de sortir de la Direcció General de Cultura i àlbums de fotos oficials, podem esperar de jaguts, que de seure ens arribaria a fer mal la ronyonada. Aquest 2016 ha demostrat que l’esmentada direcció general té tanta o menys feina que en temps del PP, i que com els populars s’ha cedit gairebé tot el pressupost i el comandament a l’ Institut d’Estudis Baleàrics, (IEB). Ups, perdó, ILLENC. Això també entra en el balanç i ara no sé a quina columna posar-ho.

El que sí que indubtablement s’ha de posar en el llistat dels fets positius és l’estabilitat i el reforçament de l’ Orquestra Simfònica de les Illes Balears. A la fi els seus treballadors no han de sortir al carrer a tocar per reivindicar-se, guanyen fidels i tindran casa pròpia, ja anunciada. Els pactes d’esquerres a les administracions que en tenen les competències poden posar aquest capítol al seu haver.

També el Consell de Mallorca sembla haver donat una estabilitat i una direcció al teatre Principal de Palma, després de mesos desnortat i amb un balanç dels anys precedents que més val oblidar. El que sens dubte el Consell de Mallorca ha de situar al llistat dels deures és el que té i tindrà amb l’Administració de l’Estat per no haver fet cap ús dels 4,3 milions d’euros de fons estatutaris per a la construcció del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany a Llucmajor. Es va començar en positiu: firma de conveni amb la Fundació Toni Catany i l’ Ajuntament de Llucmajor. Aquests dos darrers han complert amb l’organització d’exposicions al poble del fotògraf i en la difusió de la seva obra. Per la seva banda, el Consell no ha mogut fitxa. Si ha de tornar els doblers al Ministeri, qualcú hauria de saber dir adéu. Les institucions ploren perquè no hi ha doblers per a la cultura, i quan ens en arriben, es desaprofiten.

A Menorca, el galerista Iwan Wirth treballa per convertir una part de les construccions de l’illa del Rei en un centre artístic de referència internacional. Ho celebrarem si tira endavant. Mentrestant, a l’illa més gran, el Consell anuncia el Museu d’Art de Mallorca quadripartit: la seu de Palau Reial, la Misericòrdia, impuls al Krekovic i olé, i a Raixa, estimada i enyorada Jil Sander.

Tampoc no se n’ha sabut sortir enguany el Consell mallorquí amb el compromís de tomar el monòlit de la Feixina, que el PP guardarà molts d’anys en glòria del feixisme. Això sí, des del Govern s’han posat mans a les fosses per restituir, aquest 2016, la memòria i la dignitat dels assassinats a Porreres, i es pensa ja a obrir, durant el 2017, la de la platja de sa Coma. Això són molts de punts positius per al balanç.

Conclòs l’ Any Ramon Llull amb més pena que glòria a les Illes, si havíem fet totes les mamballetes possibles per l’entrada del Govern balear a l’ Institut Ramon Llull, a finals d’any només podem posar-ho al capítol de pèrdues, per tot el que no s’ha fet i, si més no, perquè devem haver pagat el sou del delegat o director a les Illes, per no-res. I aquí, quan dic per no-res és no-res.

S’acaba l’any i també aquest espai. Deixaré tot el que queda per valorar per a propers capítols. Hi ha, sense anar més enfora, el de les polítiques artístiques de l’ Ajuntament de Palma, entre molts d’altres. Tanta sort que el Solleric tindrà el mes d’abril l’exposició de Toni Catany, la que tants èxits va recollir a la Pedrera, que si no fos així, l’únic dia que se’l miraria molta gent el 2017 seria el vespre dels Reis. Bon Cap d’Any.

stats