Publicitat
Publicitat

Alcest odia la humanitat per un excés de sensibilitat i per falta d'amors

Aquest article és una merda

Fa anys un professor em va entregar un relat seu. Per les ínfules que gastava i pel meu rol de pupil·la, intueixo que m'havia de semblar excel·lent. Però em va semblar espantós i, com que ignorava les virtuts de la hipocresia, vaig ser poc diplomàtica i vam acabar a trets. Una escena similar ocorre a El misàntrop, de Molière: Alcest entra en un vesper per destruir un poema d'Oront i no voler retractar-se'n. El misàntrop es representa ara al TNC, dirigit per Georges Lauvadant, amb una posada en escena que vol ser mordaç però que només és esperpèntica. Que arrasa els matisos, l'enginy, que redueix l'abast del text. I que pateix el to histriònic i gracioset de les nostres telenovel·les. Alcest odia la humanitat per un excés de sensibilitat i per falta d'amors concrets, és pura impotència i no un tocat del bolet. Celimena és una vanitosa incapaç d'entendre què sent, no és cap puteta inconscient que canvia d'home i vestit per divertir-se. I en canvi, al TNC, semblen un proxeneta en ple delirium tremens i una cheerleader disfressada de Star Trek . Hi ha un passatge en què Molière s'autoreferencia i fa dir-li a Filipó que ell i Alcest semblen els dos germans de L'escola dels marits . El traductor ha optat per afegir en boca del personatge: "Semblem els dos germans de L'escola dels marits , l'obra d'aquell tal Molière". Només faltava treure un cartell lluminós que ho expliqués: "Atenció: l'autor fa una broma".

Del vestuari i els pentinats, tan kitsch que només provoquen la rialleta, un crític deia que recreaven una "atemporalitat extrema". Un altre qualificava les actuacions dels protagonistes, afectadíssimes, de "molt potents". També jo podria dir-ho així. Però al final, de tant disfressar la pròpia veritat, res la distingiria de la mentida. Si aquell professor em tornés a passar el seu text, hi afegiria més tacte i arguments. Però no l'ensabonaria, ja que només ens fan millorar les mirades crítiques, agudes i independents. Si algú em digués que aquest article és una merda, no m'ajudaria. Però si m'expliqués per què ha de ser tot tan impactant, per què volem que el públic se senti intel·ligent sense qüestionar-lo en res i, sobretot, per què hem de desdinerar-nos embrutant un text que ja és bo i que funcionaria millor amb una escenografia elegant i austera, ho agrairia infinitament.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT