'LINDA DI CHAMOUNIX'
GRAN TEATRE DEL LICEU 20 DE DESEMBRE
El Liceu sol dosificar les apostes transgressores. Per això, després del cicló Ligeti amb l'estrena de Le Grand Macabre , les aigües tornen al repertori més tradicional amb un muntatge de l'última òpera semiseriosa de Gaetano Donizetti, Linda di Chamounix , estrenada a Viena el 1842. Festa per a les veus, no tant per al teatre musical. Donizetti ofereix àries d'impecable factura, meravellosos duos d'amor i pintoresques escenes corals en un dispendi d'inspiració melòdica, servit amb una orquestració feta amb molt de compte, especialment refinada per complaure l'exigent públic vienès. Però teatralment, l'òpera, que explica les tribulacions d'una virtuosa i humil jove savoiana assetjada per un libidinós aristòcrata, és una concessió al gust pusil·lànime de la cort vienesa. Afortunadament, no és òpera d'actors sinó de grans veus perquè tot, absolutament tot, està al servei de l'expressió vocal. I aquí el Liceu s'assegura l'èxit amb un repartiment de primera.
L'emergent soprano alemanya Diana Damrau, certament, no té la naturalitat en la dicció ni en el fraseig de les grans belcantistes, però tècnicament brilla a la zona sobreaguda i dóna vida al personatge titular amb el seu domini de la coloratura . Camina una mica curta de volum i li falta amplada per fer plena justícia a una part central molt compromesa, però va treure amb nota l'escena de la bogeria i el públic la va aplaudir d'allò més. Al seu costat, el tenor peruà Juan Diego Flórez imparteix una nova lliçó de mestratge belcantista en el paper de Carlo: tècnica perfecta, fraseig i elegància captivadora, virtuosisme de somni i insultant brillantor en els aguts. Senzillament, no es pot cantar millor. Encerta de ple el baríton italià Bruno de Simone en la seva caracterització del marquès de Boisfleury; el seu compatriota, el també baríton Pietro Spagnoli, resol amb noblesa d'accents el paper d'Antonio; mentre que la mezzosoprano valenciana Silvia Tro Santafé broda el paper transvestit de Pierotto amb una línia impecable i gran expressivitat. També s'apunta un triomf el baix menorquí Simón Orfila.
Marco Armiliato dirigeix l'obra amb especial cura en l'acompanyament de les veus i suficient relleu en les seccions de més força. Emilio Sagi signa un muntatge escènic elegant, amb un inofensiu canvi d'època -del París de 1760 als feliços vint del segle XX- que crea atmosferes que conviden a gaudir el cant.
