En obrir el Jo confesso de Jaume Cabré, primera sorpresa. Un vers: "Jo serà gens". I un autor: Carles Camps Mundó. Els milers de lectors del novel·lista potser es demanen qui és aquest senyor. D'on ve aquesta sentència tan enigmàtica. D'entrada, els podem dir que Camps Mundó és un poeta viu i que el vers prové de La mort i la paraula (Proa, 2010). Després podríem seguir afirmant que el poeta té més de seixanta anys i que és dels tres o quatre millors autors en actiu, escriptor sincer, tremendista i essencial.
Cabré deu haver ajudat molta gent a descobrir un autor imprescindible de les nostres lletres, que en aquest "Jo serà gens" dóna una volta de cargol al " Je est un autre " de Rimbaud, forçant la llengua, significat i significant. El novel·lista apadrina un poeta, de la mateixa manera que Baltasar Porcel, quinze anys enrere, va donar embranzida a la carrera de Bartomeu Fiol, a qui realment admirava. Fa un segle era a l'inrevés. Els poetes apadrinaven narradors. Sense Mallarmé i Baudelaire, Edgar Allan Poe seria un desconegut.
En una altra època, aquí, els poetes havien d'escriure novel·les perquè ningú no en feia i perquè Paul Valéry havia avisat que sense novel·la cap llengua té futur. Més endavant van ser els cantautors els que van divulgar els poetes. Raimon ho va fer amb Espriu. Ovidi Montllor amb Estellés. Lluís Llach amb Martí i Pol. Serrat amb Miguel Hernández. Maria del Mar Bonet amb Joan Alcover i Costa i Llobera. Ara, quan els cantautors canten els seus versos, algú havia de donar la cara pels poetes. I són els novel·listes els que arriben a la massa, els encarregats de dir: "Ei, hi ha gent que amb tres paraules diu el que jo us explicaré en 50 pàgines..."
