L'ESCANDALL
Cultura 14/10/2017

Any Arxiduc (2 bis)

Un cop més el glamur va fer acte de presència al teatre Principal

i
J. A. Mendiola
3 min
Tan sols amb la veu com a únic element dramàtic, l’actor va exhibir el seu talent.

Teatre Principal.- Un cop més el glamur va fer acte de presència al teatre Principal amb el segon bis de l’any dedicat a la figura de l’Arxiduc, un personatge que més enllà de les nostres fronteres no ha quallat amb la incidència que ho ha fet, per raons evidents, a les Balears. És com si el seu nom encara ara obligués les autoritats polítiques i culturals a retre-li cortesia. I així succeeix cada cop que el seu nom encapçala un esdeveniment o un altre. Tant si és una exposició com si és una obra de teatre. O dues. De fet, tot el que fa referència al segon bis va néixer quan Carme Riera exercí de comissària de la gran exposició dedicada al ‘mecenes’, o alguna cosa semblant, de la Costa Nord. Primer un monòleg, després reconvertit en novel·la de petit format i posteriorment obra de teatre, que ella mateixa va propiciar exhibint la possibilitat que fos Josep Maria Pou l’encarregat de donar vida a aquell a qui no sé què devem els mallorquins. En qualsevol cas queda clar que el poder de convocatòria, amb invitació, és una evidència que no sé si es repetirà amb públic de pagament, però que els súbdits amb nom i llinatges varen complir també a la sala Petita del teatre Principal per participar en aquest segon capítol de la vida i els miracles de l’Arxiduc. O hauria de ser de l’arxiduc? El que és cert i segur és que Les darreres paraules, títol per ventura més premonitori del que sembla, varen veure la llum del teatre. No va ser Pou l’encarregat de donar vida al personatge, l’honor va recaure en l’actor català Andreu Benito acompanyat pel menorquí Josep Orfila com a secretari, dirigits per Rafel Duran.

Resulta difícil escriure sobre Les darreres paraules i no establir comparacions amb La nit de Catalina Homar, que tindria morbositat i més grogor que la possibilitat que la vida de l’arxiduc tingués algun interès més enllà de la seva llegendària vida sexual. No ho faré, però sí que queda clar que són dues cares de la mateixa moneda. De fet, resulta molt difícil parlar del protagonista i no fer-ho de la seva ‘amant’, amb la qual cosa resulta evident que si restem couché a la història queda poca cosa per contar sobre un escenari. Contextualitza Carme Riera en pinzellades de la seva existència prou conegudes i documentades, per acabar sempre allà mateix, que si era impotent, homosexual, si estava enamorat de la pagesa o del secretari, i per finalment arribar al tema de si els hereus eren o no eren... mentre que Die Balearen i la resta de la seva producció artística o científica sempre queda reflectida de manera tangencial. Per alguna cosa deu ser. La peça que signa Carme Riera no és una excepció i sí paradigma d’aquesta inevitabilitat, que pel que fa a la informació aporta pocs elements nous. Tot estava documentat; per tant, posar-la sobre un escenari tenia valor afegit i la interpretació de Benito es convertia en l’autèntica raó de ser de l’espectacle. Benito no va decebre. Tan sols amb la veu com a únic element dramàtic, l’actor exhibí el seu talent per transmetre aquesta confessió de darrera hora a un secretari, Josep Orfila, caracteritzat com si es tractés d’un transsumpte de Wladislaw Vyborny. Un personatge de suport, dramàticament prescindible. Duran deixa tot el pes a Benito i a una pantalla amb els niguls del fatal esdeveniment sobrevolant la figura de l’arxiduc i marcant algunes de les paraules més significatives del text, com ja va fer a Acorar, per així arrodonir una posada en escena més senzilla que minimalista.

stats