Publicitat
Publicitat

ART

La galeria A34 exposa obres de l'artista dels últims 45 anys

Antoni Llena: fràgil i obscè, groller i profund

La galeria A34 repassa la trajectòria de Llena amb 36 dibuixos, escultures i gravats creats entre el 1967 i enguany. El seu art d'oposats, de "bellesa i potineria", cada vegada està més obert al món.

Els límits entre l'art d'Antoni Llena i la realitat que l'envolta són cada vegada més prims i porosos. Als anys 80 va realitzar obres amb paper com una reacció davant el retorn abassegador de la pintura al panorama artístic d'aquell moment, i al llarg dels anys els papers que utilitza han adquirit una qualitat gairebé física, com si reflectissin totes les vicissituds de la vida que passen a un cos, del naixement fins a la mort. Les peces de Llena són sovint una mostra de compassió pels objectes que han perdut la seva funció. El mateix artista diu del paper: "Me n'agrada el tacte, la ductilitat, la manera que té de reflectir el pas del temps. I també em fascina perquè naixem, vivim i morim envoltats de paperassa". Aquesta transformació, i també la que han experimentat les escultures, es poden veure a la galeria A34 de Barcelona, que ha reunit en una exposició 36 obres de Llena dels últims 45 anys.

La trajectòria d'Antoni Llena es pot veure com la història del retorn del fill pròdig. Va començar a treballar als anys seixanta dins l'òrbita de l'art conceptual. Feia obres molt fràgils, algunes amb pols de talc. Se'n conserven molt poques. El 1969 va decidir plegar perquè tenia por de repetir-se. Va marxar a Londres uns dies i al final hi va passar un any i mig. Quan va tornar havien enderrocat l'edifici on hi havia el seu taller. No va tornar a exposar fins al 1979. "Volia tornar a la pràctica artística, però no sabia com. Un dia anant pel carrer vaig veure a l'aparador d'una papereria uns rotlles de papers de colors i els vaig comprar. Els vaig enganxar a la paret i vaig intentar pintar-hi a sobre amb pinzells i guixos. M'avorria. Malgrat tot, em vaig obligar a continuar. Un dia vaig agafar un cúter i vaig començar a tallar, em sentia que fluïa. Va ser un alliberament", recorda d'aquell retrobament amb l'art.

La neutralitat dels pols oposats

"Em feia por veure obres tan diferents barrejades", diu Llena entre els dibuixos, les escultures i els gravats que formen la mostra. Les ha fet dialogar de la mateixa manera que les compon quan treballa al taller. Cap destaca per damunt de les altres. Els seus treballs són especialment commovedors, obscens, o meditatius precisament perquè aconsegueix equilibrar els elements oposats que hi ha en cadascun. En una les seves obres s'hi pot trobar un tros de vidre esberlat amagat entre els fulls d'un feix de paper de seda. En una altra, un paper daurat se sosté amb un tros de plàstic molt fi. I una pedra clavada amb un cop se li disputa ser el centre d'atenció. La sang d'una tercera és pintaungles vermell. "En la meva obra sempre hi la dualitat: la bellesa i la potineria, l'agressivitat i l'exactitud", assenyala l'artista.

Les escultures públiques que ha realitzat en les últimes dècades tenen aquest mateix caràcter. L'exposició inclou les maquetes de dues obres que no van veure la llum: un monument a la desfeta del 1714, representada amb una reproducció gegantina d'una pàgina arrugada del Decret de Nova Planta, i una altra de monumental que va fer per al projecte de concurs per al futur parc lineal de la Sagrera que va signar l'arquitecte recentment desaparegut Manuel de Solà-Morales. Hauria tingut les dimensions d'un camp de futbol i s'hi hauria pogut transitar amb unes passarel·les col·locades a l'interior. "Estava pensada per estar davant per davant de l'edifici que Frank O. Gehry va projectar a la Sagrera i que no s'ha arribat a construir, La núvia . La meva escultura era el vel del vestit", assegura. Els universos de l'arquitecte del Guggenheim de Bilbao i el de Llena no poden ser més oposats, però crida l'atenció com Llena va recrear l'esquelet del museu basc amb tela metàl·lica mantenint-se del tot fidel al seu propi univers creatiu.