La imatge triada per promocionar Ping Pang Qiu , l'últim manifest d'Angélica Liddell, no es va captar a Orient: el cos nu d'una dona, sandàlies daurades i fanalets xinesos de paper vermell fortuna. Podria ser l'estudi per un motiu recurrent de l'impressionisme francès. És la foto d'un hotel de Viena. És estiu. Liddell hi posa el cos i la intimitat. Una més d'una llarga sèrie d'autoretrats de solitud transhumant. Totes podrien reunir-se en un diccionari de sinònims de la història de l'art. L'última -dies abans d'estrenar al Temporada Alta- és una recreació de L'origen del món de Courbet.
Orient a Viena. Una chinoiserie contemporània. Un quadre perfecte per il·lustrar la reincident superficialitat estètica d'Occident. Frivolitat aplicada a la bellesa i al pensament. La intel·lectualitat que aplica al seu relat ideològic la màxima del cinisme periodístic que "la veritat no t'espatlli una bona notícia". Liddell, en una versió menys dolguda d'ella mateixa però igual de compromesa amb la ràbia d'Antonin Artaud, denuncia a Ping Pang Qiu aquest estúpid romanticisme, la seva ceguesa i la destrucció per acció i omissió de la bellesa, flagrant en la llunyania, sibil·lina en la proximitat. Sense ella l'últim tret d'humanitat desapareix. O com diu l'autora: "Allà on no es necessita la bellesa es mata més".
Han passat dècades d'ençà que Mao va impulsar la Revolució Cultural a la Xina, una croada popular regeneradora contra la bellesa, la cultura. Sense arribar als extrems paranoics del cambodjà Pol Pot -portar ulleres era sentència de mort-, qualsevol tret de sensibilitat estètica, de respecte per les tradicions i la mil·lenària herència cultural era suficient per veure's sotmès al judici públic, l'escarni i la deportació a centres de reeducació. La Xina ha evolucionat sense rehabilitar la seva relació amb la cultura. Se censura, se silencia, o es tanca en un contenidor comercial manipulable, com el districte 798 de Pequín. Una reserva controlada enmig d'una metròpoli que és ella mateixa exemple de destrucció de l'escala humana.
Ping Pang Qiu és la seva resposta a una experiència en primera persona. En aquest espectacle hi manca una artista xinesa. Hi va renunciar per por de les represàlies. Una obra inspirada per amor a un país i a la seva cultura que evoluciona ferida i es transforma en un al·legat a favor de la bellesa com a mitjà per combatre la repressió. La banda sonora triada per acompanyar aquest canvi radical de plantejament és Orfeu i Euridice del reformista Gluck. Sensibilitat del Segle de les Llums per explicar la irremissible pèrdua d'una cultura sistèmica.
"Sense proposar-nos-ho -assenyala Liddell- es va reproduir la història d'Orfeu i Eurídice [...]. La història seria més o menys així: estimes tant la Xina que la intentes arrencar del regne de les ombres, però quan ja estàs a punt d'arribar al llindar de la vida, gires el cap per mirar, per mirar profundament la bellesa contrarevolucionària de la Xina, i la Xina desapareix un cop més en el regne de les ombres".
I entre les ombres hi queden restes irreductibles: mitja disfressa de la Dansa del Lleó i la imitació de la inutilitat burgesa vitrificada en els bibelots de la revolució. Les figures que van despertar la curiositat a Liddell en un hotel de Xangai.
