Ana Curra revisa el culte a Parálisis Permanente

BarcelonaLa mort d’Eduardo Benavente el 14 de maig del 1983 en un accident de trànsit va acabar amb una de les bandes més personals dels anys de la Movida Madrilenya, Parálisis Permanente, que tot just va deixar com a llegat l’àlbum El acto (1982). Tres dècades després, el documental Autosuficientes, que es podrà veure divendres al Festival In-Edit de Barcelona, confronta amb el passat molts dels que van compartir vida i música amb Benavente, “una persona assedegada de coneixement i amb molt de talent”. Així el descriu Ana Curra, parella i companya de Benavente a Parálisis Permanente i abans a Alaska y los Pegamoides.

“Era la persona de qui estava enamorada, i ell estava enamorat de mi. Vam viure una mena de conte de fades en què vam descobrir plegats moltes coses, entre les quals el sexe. I després a mi em va tocar descobrir la mort”, explica Curra. El documental, que evoca en el títol la cançó Autosufiencia, neix de l’interès del director Danny García i de la necessitat de Curra de “comprendre” per què volia fer justícia amb la seva pròpia vida. “Jo no havia reivindicat mai el llegat de Parálisis Permanente. Hi havia grups que en feien versions, i a mi em trucaven per fer entrevistes, però sempre deia que no. I al final tot plegat et pesa”, recorda. Per tot això, trenta anys després va engegar el projecte Ana Curra presenta ‘El acto’ : una gira de concerts per Espanya i Mèxic amb el repertori de Parálisis Permanente que ella mateixa va contribuir a crear. Va ser aleshores quan va sorgir la idea d’un documental que és “un diàleg entre el present i el passat, per explicar el passat des del present”, i que per això combina imatges d’arxiu dels 80, fragments de la gira de Curra o i els testimonis d’Alaska, Jaime Urrutia i el periodista Diego A. Manrique, entre d’altres. “Volia explicar la meva història i la de l’Eduardo sense nostàlgia, i això només ho pots ho fer quan et sents forta”, diu Curra.

“Una classe magistral de vida”

“A diferència d’Alaska y los Pegamoides, que es va fracturar pels egos, Parálisis Permanente es va acabar per la mort de l’Eduardo, i a mi em semblava deshonest continuar sense ell. Vaig seguir amb Seres Vacíos, però em va costar molt, i a més vaig entrar en un pou amb les drogues”, explica Curra, que tot i la tragèdia considera que la Movida “va ser una classe magistral de vida”: “I vaig tenir la sort que per mi va ser una classe pràctica, no teòrica”. D’aquella classe va sorgir una apassionant col·lecció de cançons de sexe i mort.