59È FESTIVAL DE CINE DE SANT SEBASTIÀ
Cultura 23/09/2011

Amor incondicional als suburbis de Lisboa

Xavi Serra
2 min
El director Joao Canijo amb tres de les actrius que protagonitzen Sangue do meu sangue , un manifest d'amor incondicional.

Enviat especial a Sant SebastiàEn l'última dècada, la perifèria de Lisboa s'ha convertit en un escenari molt fèrtil per al cinema portuguès, especialment en les pel·lícules del seu autor més internacional, Pedro Costa. Els carrers dels suburbis lisboetes, deprimits i colonitzats pel crim, també són l'escenari de l'últim film de Joao Canijo, antic col·laborador de Wenders i Oliveira, que, amb Sangue do meu sangue, participa a la secció oficial de Sant Sebastià i es postula com a ferm candidat al palmarès que dissabte es farà oficial.

Sangue do meu sangue gira al voltant de Marcia (Rita Blanco), mare soltera que viu amb la seva germana Ivete (Anabela Moreira) i dos fills: una estudiant d'infermeria enamorada d'un home casat i un traficant de droga que treballa amb dues bandes. Les problemàtiques respectives dels fills s'aniran agreujant fins que la tragèdia agafi embranzida i esclati en un final d'un dramatisme accentuat, a mig camí entre el fado i el film noir . Però Canijo no té pressa per arribar-hi. Durant les més de dues hores del film, el portuguès passa més temps coneixent els afectes i la quotidianitat d'aquesta família -amb una càmera capritxosa, d'enquadraments subtils i inesperats- que no teixint les trames o precipitant el desenllaç. El realitzador portuguès confessava així les seves fonts d'inspiració: "Hem treballat a partir d'una investigació filosòfica: Plató, Aristòtil i Schopenhauer. I una pregunta: com pot sobreviure l'amor incondicional en les situacions més extremes?"

A l'escena més colpidora de la pel·lícula, Ivete és sotmesa a una humiliació terrible en mans d'un traficant de droga. Durant tota la seqüència, un televisor retransmet fora de camp el partit en què Portugal es va enfrontar a Espanya en l'últim Mundial de futbol. En el moment crucial de l'escena, escoltem de fons com Villa marca el gol de la victòria espanyola. Fatalisme portuguès? "En un barri de la perifèria, les televisions estan sempre en funcionament, sobretot si es juga un partit del Mundial entre Espanya i Portugal", explicava Canijo a la roda de premsa. "I l'esperança està en l'amor que sobreviu fins i tot en un ambient tan hostil".

James Ellroy i Woody Harrelson

També a la secció oficial, ahir es presentava Rampart , el segon llarg del nord-americà Oren Moverman, amb guió de James Ellroy, un dels millors escriptors contemporanis de novel·la criminal. El segell de l'autor de La dàlia negra i L.A.Confidential és fàcil de rastrejar en aquest descens als inferns de Dave Brown (Woody Harrelson), un policia corrupte de Los Angeles que protagonitza un escàndol mediàtic quan és enxampat per una càmera mentre apallissa un sospitós. Ellroy dibuixa un personatge interessant, un policia violent i cruel que viu amb les seves dues exdones -germanes, per cert-, amb qui forma una família certament peculiar que inclou les filles que va tenir amb les dues. Però la interpretació absent de matisos de Harrelson i la direcció inexperta de Moverman, que abusa de les angulacions estranyes i de moviments de càmera que no porten enlloc, fan que Rampart navegui a la deriva sense trobar el to adequat ni la catarsi emocional que persegueix amb insistència.

stats