Els Amics de les Arts s'han fet grans

BARCELONAMoltes coses han canviat des que Els Amics de les Arts van publicar Bed & Breakfast (2009), del qual s'han arribat a vendre més de 30.000 còpies. Per començar, Eduard Costa, Joan Enric Barceló, Dani Alegret i Ferran Piqué s'han fet més grans, i dos d'ells, Costa i Barceló, ja són pares.

La paternitat ajuda a relativitzar la idealització de la postadolescència, i això és evident a Espècies per catalogar , el nou disc que sortirà a la venda el dimarts 14 de febrer. És a dir, el protagonista de Jean-Luc ja no és aquell tarambana enamorat de totes les dones; o si més no, ja no ho és tant.

Adéu, Peter Pan

"Les noves cançons van un punt més enllà. Ja no és tot tan festiu, ni tan del planeta piruleta", explica Joan Enric Barceló. Per il·lustrar-ho, parla de Louisiana o els camps de cotó i d' Els ocells , que són cançons "de relacions que s'han passat una mica de frenada". Però on es fa més evident el canvi de registre és en els dos temes complementaris que investiguen les circumstàncies de la paternitat: Miracles i L'arquitecte. El primer es mira "l'home que perd l'actitud de Peter Pan", diu Barceló. "I que ho viu catastròficament, com una pèrdua d'identitat", matisa Ferran Piqué. Sort de la dona, que realment fa el miracle d'acompanyar el personatge en aquest viatge. "Ella l'abraça i l'ajuda en aquest procés de dol per haver perdut la vida anterior, tot i que l'eina que li donen és un simple Guitar hero ", diu Costa.

"El joc del Guitar hero simbolitza la vàlvula d'escapament -concreta Barceló-, allò que passa diumenge a la tarda, un dia que no tens els nens i jugues amb els col·legues. Aquell dia, per uns moments, tu ets una estrella del rock al menjador de casa. Aquest patetisme ens anava molt bé per explicar que la vida t'ha canviat, però que de tant en tant podràs fer coses com jugar al Guitar hero amb els amics".

L'arquitecte reflexiona sobre el canvi de prioritats que es produeix quan arriba el primer fill, tot i que al principi no era una cançó sobre la paternitat. "Ens agradava la figura de l'arquitecte com a símbol de la persona que està acostumada a planificar-ho tot, i que, de sobte, perd el control i necessita assumir-ho", diu Barceló. Una cosa porta a l'altra, i l'arquitecte acaba sent una metàfora de l'home que, davant la realitat del naixement del fill, accepta que no cal "aspirar a gaires coses més que intentar que el fill sigui feliç".

Per evitar que el to més serè del nou disc desorienti els seus seguidors, Els Amics de les Arts l'obren amb L'affaire Sofia , una cançó sobre una parella lingüística en què s'atreveixen a rimar Schopenhauer amb after hour . "L'hem posada la primera perquè volíem que fos un enllaç entre els dos discos. Podria sonar com una cançó de l'àlbum anterior, però està més ben produïda, més treballada i, a més a més, acaba bé!", exclama Barceló, content de poder explicar que l'heroi de Jean-Luc per fi ha obtingut una recompensa, encara que pel camí hagi hagut d'escoltar històries de Parmènides i Sòcrates i aprendre a rimar el nom del grup britànic Blur amb Epicur.

La complicitat amb el públic

Els Amics de les Arts sempre han fomentat la proximitat amb el seu públic, i malgrat que el to del nou disc és més calmat, no els passa pel cap canviar l'actitud en els concerts. "Hi ha dues coses que ens passen en els directes: que sentim una gran excitació i que ens ho passem molt bé. Fer un espectacle que no transmetés aquestes dues coses no funcionaria", sentencia Dani Alegret.

"La complicitat amb el públic és un valor molt important de la nostra filosofia", diu Costa, i és un element que no volen perdre en la gira que començarà el 8 de març al Teatre Kursaal de Manresa. "Nosaltres som els primers que fomentem aquesta proximitat, i el vincle que hi hem establert és magnífic", explica Alegret.

El públic és el que ha catapultat el grup, i el seu suport ha permès que ara els quatre Amics de les Arts hagin pogut deixar les feines per dedicar-se exclusivament a la música. Aquesta popularitat i el contacte amb els seus seguidors no els incomoden gens. "La vida és més agradable si reps inputs positius -diu Alegret-. Vivim en un país petit on ser popular es gestiona prou bé. Si vas a comprar el pa i et diuen que t'han vist a la tele, tu ja estàs content. Veus que algú t'està acompanyant".

Per un país sense complexos

Esclar que no tot són flor i violes. Els Amics de les Arts també han sigut la diana de moltes crítiques, sobretot a les xarxes socials. "Sempre hi haurà algú a qui no li agradarà el que fas, però hem après a deixar de banda les crítiques destructives", assegura Alegret. "Com quan algú diu que no en tenim ni idea, que ens han endollat. No critiquen la nostra música, sinó la nostra manera de ser -s'indigna Piqué-. Això és el que ens fa ser un país petit. Si fóssim un país petit però sense complexos, seria diferent. Un país petit és el que no deixa aixecar el cap a ningú".

Els Amics de les Arts també s'indignen amb els que volen limitar la música catalana a una rivalitat entre ells i Manel, com si aquest país només pogués tenir dos campions . "És una visió reduccionista i fins i tot miop, perquè els que pensen així s'estan perdent un munt de coses -esclata Barceló-. Hi ha Sanjosex, Senior i El Cor Brutal, Estúpida Erikah, Mazoni, El Petit de Cal Eril, Anna Roig... Si que és veritat que els Manel i nosaltres tenim més èxit, però seria molt sa per a tothom que aquesta dicotomia no existís".

"No som un país petit, però hi ha gent que intenta que ho siguem", insisteix Piqué. "Quan vam fer la gira per Alemanya vam rebre una lliçó, sobretot de la gent que estava allà estudiant català -explica Alegret-. Som un país gran i és una pena que a vegades no ens n'adonem. Hem de prendre una mica de consciència". Els Amics de les Arts s'han fet grans i ara també mosseguen.