Cultura 02/06/2011

Aldo Ciccolini, una llegenda al peu del canó

Javier Pérez Senz
2 min
El director Andrei Boreiko no va saber treure a la Simfònica de Viena el suc que en treu el titular, Fabio Luisi .

Sold out! Feia molt de temps que a L'Auditori de Barcelona no s'esgotaven les localitats en un concert de clàssica. Ho ha aconseguit Ibercàmera en l'últim concert de la temporada, i té especial mèrit amb els temps (i els preus: de 16 a 118 euros en aquest cas) que corren.

Hi ha diverses raons que expliquen l'èxit. La primera és el prestigi de l'Orquestra Simfònica de Viena. No deixa de ser curiós l'efecte hipnòtic que Viena exerceix entre el gran públic: alguns despistats van arribar convençuts que anaven a veure la mítica Filharmònica. És una confusió, molt més habitual del que sembla, que sol irritar els integrants de la també extraordinària Simfònica vienesa. La segona raó és el programa, consagrat -fins a les propines- a allò que anomenem clàssics populars i que no són altra cosa que les obres que el públic mai es cansa d'escoltar: la Simfonia núm. 8, Inacabada , de Schubert, el Concert per a piano núm. 23 de Mozart i, en la segona part, la Simfonia núm. 3, Heroica , de Beethoven. De fet, l'OBC ha aconseguit aquesta mateixa temporada els més alts índexs d'ocupació quan ha programat, precisament, aquestes tres obres.

Bé, ja tenim la sala plena. I ara què? Doncs cal reconèixer que la Simfònica de Viena va estar millor fa dos anys, en la seva anterior actuació en aquest cicle, amb el director titular, Fabio Luisi (van oferir una memorable Setena de Bruckner). Vejam, l'orquestra té una qualitat inqüestionable: les fustes, especialment els fagots i els oboès, són formidables, igual que les trompes, i les cordes tenen una calidesa i finor envejables. Però en aquesta visita va brillar més l'ofici que la inspiració. Res, doncs, a objectar a la impecable factura de les versions, però la Inacabada va patir una inesperada asèpsia expressiva. El substitut de Luisi en aquesta gira, el rus Andrei Boreiko, no va passar de discret, encara que al final es va animar força en una Heroica de més força i vigor.

Curiosament, la poesia, l'expressivitat, el lirisme, la tendresa i l'alegria de tocar van omplir la sala quan el pianista italià Aldo Ciccolini va començar a tocar Mozart. Amb 85 anys i malgrat la lògica minva de facultats físiques, aquesta veritable llegenda errant va deixar a tothom bocabadat a base de talent, humanitat i saviesa. Ciccolini, que ha tocat amb els més grans del segle XX (Furtwängler, Monteux, Mitropoulos, Kleiber, Martinon), va recrear l'univers mozartià amb expressivitat sincera i inusitada bellesa sonora, i el públic el va aclamar dret. Una actuació memorable, el més emocionant d'una vetllada que va acabar amb dos populars propines, la Dansa Hongaresa núm. 5 de Brahms i la Pizzicato-Polka , que va sonar amb el sisè i inimitable sentit que només els vienesos tenen per a la música dels Strauss.

stats