Publicitat
Publicitat

Albert Roig guanya els Jocs Florals amb 'La tempesta'

Els tres últims llibres d'Albert Roig han estat premiats: el primer va ser Cecília de Florejats (Montflorit, 2006), que va aconseguir el premi de narrativa Cristòfol Despuig; el segon, el poemari A l'encesa (Edicions 62, 2007), que es va emportar el premi Gabriel Ferrater; i La tempesta , que té com a referent principal l'obra de teatre homònima de William Shakespeare, no n'ha estat l'excepció. El jurat dels Jocs Florals, integrat per Vinyet Panyella, Vicenç Altaió, Guillem Gisbert, Pere Antoni Pons i Jordi Cornudella, ha decidit recompensar l'autor tortosí, que llibre rere llibre s'ha anat apropant a fonts més clàssiques per seguir construint una lírica el·líptica i trencada.

Roig va publicar el seu primer poemari l'any 1981, Nós , encara que reconeix que no va trobar la seva veu poètica fins al següent llibre, La vestidora i el dol (Edicions 62, 1988). Després de tres volums més, va començar a reescriure i reordenar la seva obra: el resultat, Córrer la taronja (1979-2001) , va trigar gairebé una dècada a aparèixer. Si fins l'any 2006 va combinar la poesia i l'assaig, a partir de la cantata Flor d'escarabat Roig ha anat fent créixer el seu vessant teatral amb obres com Roses de gos (2007) i l'adaptació escènica de La mort i la primavera , de Mercè Rodoreda (2008).

Després de publicar Córrer la taronja , Roig estava convençut que ja no escriuria més poemes, i li va passar exactament el mateix quan va haver enllestit A l'encesa : "La meva intenció era no fer res més en poesia", va dir Roig poc després de publicar el seu últim poemari: "Els vint anys de Córrer la taronja havien consistit a llegir, escriure i reescriure amb la voluntat de fer més senzill i espontani el poema, eliminant tot el que fos bonic o retòric. Hi havia sonets que vaig anar destruint fins que només n'han quedat dues rimes... Cada poema és un món, i n'hi ha que els he estat treballant durant vint anys. Antonio Gamoneda treballa de manera molt semblant a la meva, reescriu i es replanteja la seva obra dia rere dia, i descobrir-ho m'ha reconfortat, perquè he vist que no era l'únic boig al segle XXI que es prenia la poesia d'aquesta manera". Esperem que La tempesta hagi estat guiada per una autoexigència semblant.