Publicitat
Publicitat

LES ESTRENES DE LA SETMANA

A punt de fer 90 anys, el supervivent de la Nouvelle Vague reivindica la lleugeresa i la casualitat a 'Las malas hierbas'

Alain Resnais i la música de l'atzar

El veterà cineasta francès Alain Resnais, un dels iniciadors de la Nouvelle Vague, està en plena forma. A Las malas hierbas, que avui s'estrena, la música, el cinema i l'atzar guien els seus passos.

Per atzars de la distribució, la nova pel·lícula d'Alain Resnais (Vannes, 1922) ha trigat tres anys a estrenar-se a casa nostra. Las malas hierbas es va presentar al Festival de Cannes, en què Michael Haneke va guanyar la Palma d'Or per La cinta blanca . El film de Resnais, que hi competia, va rebre un premi especial "pel conjunt de la carrera del seu director", una sospitosa jugada del jurat que presidia Isabelle Huppert. Però al contrari del que podria semblar, sobretot si tenim en compte l'avançada edat del director, Las malas hierbas no és un testament cinematogràfic senil, sinó una pel·lícula d'una lleugeresa sorprenent, plena de vida i cinefília.

Resnais ha deixat enrere la gravetat dels seus inicis amb malabarismes narratius com Hiroshima, mon amour (1959) i L'any passat a Marienbad (1961), i de col·laboracions amb tòtems literaris com Marguerite Duras i Jorge Semprún. Sense renunciar al rigor i l'experimentació, el seu cinema es mou des de fa temps per coordenades més lúdiques, com posen en relleu l'original revival de la cançó popular francesa Coneixem la cançó (1997) i el díptic sobre l'atzar Smoking/No smoking (1993). A Las malas hierbas , que adapta una novel·la de Christian Gailly, és també l'atzar qui determina la trobada entre Georges i Margaritte, quan ell troba abandonat el moneder que li havien robat a ella. A partir d'aquí es desencadena una història d'atracció asimètrica que canvia mentre avança la pel·lícula, de manera que els papers d'admirador i d'objecte del desig s'aniran intercanviant entre els personatges que interpreten André Dussollier i Sabine Azéma, habituals de Renais.

Amb un to més aviat de vodevil, Las malas hierbas es podria definir com una comèdia romàntica sense manual d'ús. Resnais utilitza la ironia per desactivar la seriositat dels personatges i els converteix en petits enigmes amb un comportament que, progressivament, fuig de la lògica racional per endinsar-se en el territori dels somnis. Aquí no hi ha regles: la veu en off alterna el discurs interior dels personatges amb un narrador omniscient que relata, reflexiona i es corregeix sobre la marxa. Comença omnipresent i, de mica en mica, desapareix per deixar espai al misteri de les imatges, com les d'unes herbes que creixen salvatges a les escletxes de la pedra i l'asfalt. Herbes lliures i boges, com les del títol original ( Les herbes folles ), com els protagonistes del film i com el mateix cinema de Resnais.

A punt de fer 90 anys i encara productiu -ha rodat un nou llarg amb Mathieu Amalric, Vous n'avez encore rien vu -, Resnais és un dels pocs mites vivents del cinema que es manté en forma, dialoga amb els cineastes moderns -a Las malas hierbas hi participen tres intèrprets de la troupe habitual de Desplechin i el seu director de fotografia, Eric Gautier- i té cops amagats: la música del film, una partitura eclèctica que passa del jazz al classicisme, la firma el compositor de la banda sonora de la sèrie Expedient X , Mark Snow. No és per atzar: Alain Resnais és un enamorat de les aventures de Mulder i Scully i, per damunt de tot, un fan acèrrim de Los Soprano .