Publicitat
Publicitat

Crítica

Pràctiques de conducció sense carnet

Els coneixedors d'Aimee Bender, aquesta escriptora nord-americana amb un nom que sembla francès mal escrit, retrobaran en aquesta novel·la l'atmosfera de fantàstic quotidià amb què s'embolcallaven els seus contes anteriors, com els del recull Criatures obstinades (Club Editor, 2008) que vam llegir amb delit, sorpresa i admiració.

Que fes una novel·la, La peculiar tristesa del pastís de llimona, semblava una bona notícia. I el punt de partida és original, com el de molts contes: una nena de nou anys s'adona que pot detectar les emocions de qui ha cuinat el menjar que ella s'està posant a la boca. Així, el pastís que li fa la mare pel seu aniversari, en lloc de tenir gust de llimona, té gust d'infelicitat. La nena gairebé no se'l pot ni empassar, i comença un calvari d'hamburgueses amb gust de frustració, rosbifs tristos i galetes deprimides que la convertiran en una noia poc sociable –de qui algunes amigues s'intenten aprofitar– i addicta al menjar industrial perquè l'elaboració gairebé no passa per mans humanes, i el menjar, com a mínim, té un gust neutre. La nena es fa gran, i un bon dia descobreix un secret terrible: la seva mare té una aventura amb el professor de fusteria, i per això cuina galetes amb un regust de luxúria i culpabilitat insuportables. L'ambient a casa és trist, però la mare no sembla disposada a prendre cap decisió, i la filla creixerà entenent que la vida adulta consisteix precisament a tapar mancances amb secrets com qui tapa el mal gust del menjar dolent amb molta salsa bearnesa.

Ens trobem davant d'una mena d'El perfum, però canviant el sentit olfactiu pel gustatiu? Podria ser, però és que la història no acaba d'anar per aquí, o no només per aquí. La nena té un germà, en Joseph, que també té una peculiaritat, que no avançarem per no revelar massa coses de la trama, però que, tot i que aporta un grau d'angoixa considerable a la novel·la, no acaba de lligar gaire bé amb la trama de la nena i el menjar, com si anés a una altra velocitat. Quan ens assabentem que el pare de la família tampoc no és del tot normal –o això és el que sembla– és quan aturem la lectura, aixequem el cap i pensem: "A veure si serà un llibre sobre una família de bojos". I no, gràcies a Déu, però n'hauríem esperat més profunditat, i més sàtira, d'un punt de partida tan potent. Hi ha escenes que retraten bé alguns moments d'incomunicació entre pares i fills, com quan la Rose i el seu pare fan pràctiques de conduir pel barri, i l'habilitat del pare com a professor contrasta amb la poca traça que té per indagar en les emocions de la filla, però tenim més la sensació que l'autora, tan bona contista com és, encara és a les pràctiques de conducció de la novel·la. Ai!

En general, tot i les pinzellades d'humor que funcionen, i les atmosferes de tristesa preadolescent que també ens convencen, com més avança el llibre més tenim la sensació que l'autora no ha sabut què fer-ne, de la bona idea que va tenir per arrencar, i que estem navegant sense rumb pels suburbis de la literatura nord-americana actual. Uns suburbis que estan poblats per escoles d'escriptura que fan de benzineres, cuines de cocció ràpida de l'escriptura que fan de restaurants, i títols llaminers però molt semblants a d'altres que ja han tingut acceptació entre el gran públic com a centres comercials d'estètica adotzenada. Bender apunta, però no l'acaba d'encertar. Busquin els contes de Criatures obstinades.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 03/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT