BarcelonaI aquí el tenim, viatjant al fons de les cançons, convertint-se en cançó, interpretant amb la convicció de viure dins de la cançó. I un cop allà dins, Adrià Puntí fot un crit, estén un braç cap a la platea i somriu. És la seva manera de convidar el públic a entrar amb ell dins de la cançó. De convidar-lo a deixar-se estar de silencis reverencials i aplaudiments d’admiració. De convidar-lo a jugar. “Tothom dret!”, va cridar perquè les 800 persones que omplien ahir la Sala 2 de L’Auditori de Barcelona aixequessin el cul de la cadira. Va baixar de l’escenari i va dirigir el públic. Volia que cantessin amb ell. Que deixessin de mirar i que formessin part de l’actuació.
El concert d’ahir va ser el primer dels dos de Puntí que ha programat el festival Guitar BCN. En aquest tocava centrar-se en el repertori de l’últim disc, La clau de girar el taller. En el del 15 d’abril tindrà més protagonisme el material d’ Enclusa i un cop de mall.
Pràcticament al principi de l’actuació d’ahir, Puntí, ben acompanyat per un quartet punyent en elèctric i sòlid en acústic, va atacar El boig del telèfon roig des del piano. És la peça del diàleg entre la veu del músic de Salt i el saxo d’Adrià Bauzó. Però més que un diàleg va ser una discussió a pit descobert entre dos camarades que s’enfronten a l’apocalipsi amb eufòria. Aquesta empenta, que en cap cas va ser una benvinguda al desastre sinó més aviat a una glòria de dues hores, va encomanar-se a bona part del concert, i encara més quan Lluís Costa posava la guitarra al servei d’una electricitat rocosa. Fins i tot en temes d’alè més pianístic com Esbrina, Puntí buscava la rotunditat; o a La font del gat, que de la paròdia a Tom Waits va passar a un rock’n’roll d’intensitat febril.
La varietat de matisos sempre ben administrats va dominar la nit, senyal que el Puntí del 2016 està millor que mai. Ensenya aquell tros d’ànima de Mirall capgirat, delicat i desvalgut, i tot seguit engresca tot el públic en la festa de Fill de presons, una peça que va interpretar ficant-se en el paper del rondinaire simpàtic a qui tot li rellisca (“me la passo per la pixa”, repeteix al llarg de la cançó), i just quan l’estava acabant, no va poder reprimir un riure en veure com molts espectadors feien com ell. Va ser el moment màgic del concert, el fet diferencial que va evidenciar la comunió activa que ha aconseguit Puntí amb la gent.
