Publicitat
Publicitat

Adéu, marcianitus

Tres concerts al Teatre Principal de Palma posen punt final a la brillant trajectòria de la banda mallorquina Antònia Font. El grup que va recuperar l'orgull de fer música pop en català tanca 17 anys memorables, marcats per  l'entusiasme del públic i la reverència de la crítica

El 28 de novembre Antònia Font anunciaven amb un concís comunicat la seva dissolució. Reservats, com sempre. Ja hi havia hagut antecedents: el 2009 el grup mallorquí va prendre's un descans que va trencar amb Lamparetes (2011), un dels seus millors discos, i tornant a la carretera amb energies renovades i desbordants a Vostè és aquí (2012), publicat just un any després, últim exemple del seu inabastable imaginari. Aquest cop sembla que la cosa va de veres, que aquest és el punt final definitiu.

Amb una sèrie de concerts finals al Teatre Principal de Palma, el grup més influent de la música cantada en català en les dues últimes dècades s'acomiada del seu públic i del món. Adéu, marcianitos, podrien cantar. Ha estat un viatge emocionant. Una travessia en què Antònia Font han refet els fonaments del pop en llengua pròpia, un pop que van contribuir a represtigiar, marcant el naixement d'una nova generació de bandes que superarien el coma en què els excessos de la institucionalització havien deixat l'anomenat rock català i obrint una nova era en què l'absència de complexos seria el detonant d'una gran explosió de creativitat.

I potser el més graciós de tot és que, de totes les bandes de la seva generació, Antònia Font són de les menys pretensioses: cinc tios normals que van muntar un grup per tocar a les revetlles de l'illa i que van acabar donant forma a un cançoner impossible que ha unit, encara que sigui per una vegada, les vel·leïtats de públic i crítica. Unanimitat. Com ho han aconseguit no ho saben ni ells, però el que sí que és clar és que el grup va saber aprofitar la connexió amb el públic aconseguida en els seus primers anys de vida com a crèdit infinit a l'hora d'emprendre experiments cada cop més ambiciosos i que, miraculosament, han aconseguit no perdre quòrum pel camí. Tot el contrari. El mèrit definitiu, omplir teatres amb un disc tan arriscat com Vostè és aquí, 40 cançons pop, tot un repte, no sols per a ells sinó també per als seus seguidors. I ho han aconseguit. Ells ho han fet. Això, entre tantes altres coses.

A finals dels 90, Antònia Font es van convertir en una presència ubiqua a l'estiu mallorquí. Eren arreu. Tocaven a gairebé totes les revetlles -on encara era norma incloure un grup que cantés en català per complir l'expedient- substituint grups com Lax'n'Busto o Gossos, ja amortitzats. La raó era òbvia: la seva música era alegre, extravertida. Una barreja de xaranga mediterrània i festa major un pèl marciana, per insistir en l'ítem, que a més venia acompanyada d'un component completament nou: les lletres de Joan Miquel Oliver.

Nascut a Sóller el 1974, Oliver va estudiar filosofia a la UIB, on ja va entrar en contacte amb l'agrupació Magisteri Teatre d'Antoni Artigues, amb qui encara avui manté una ferma relació d'amistat i admiració mútua. Enamorat de les poesies de Benedetti i els contes de Cortázar, Oliver ja havia començat a escriure els seus primers textos. El 1997 tocava amb La Fosca, a punt d'acomiadar-se amb Domini fosc (Swing Media, 1997), després d'anys amb el grup de rock progressiu Embat. A més, coneixia bé tant el món cultural -treballava a la llibreria Quart Creixent- com el musical: a l'estiu feia de pipa sonoritzant revetlles, una feina que sens dubte va tenir la seva influència en els primers anys del grup que estava a punt de formar amb Pere Debon, que seria el bateria d'Antònia Font i de la majoria d'aventures musicals d'Oliver en tots aquests anys.

La parella s'havien conegut a la universitat i es van fer amics, van començar a compartir música i hores i a fantasiar a crear un grup. Cap d'ells destaca precisament per ser recercat a l'hora d'escoltar música: sí, coneixien The Pixies i The Jesus and Mary Chain, però el que realment els agradava era la música popular en un sentit estricte, música ben feta que podia escoltar qualsevol sense haver de comportar-se com si presentés la tesi doctoral.

Un dia, el Pere li va posar al Joan Miquel una cinta on cantava el seu germà Pau, que havia format part d'uns quants grups de versions. Oliver va trobar la veu que necessitava per als seus escrits i va completar la formació amb el teclista de Llucmajor Jaume Manresa, provinent de Nuredduna, i el bunyolí Pere Estarellas, que ja feia anys que tocava el baix en un altre grup de versions que compartia amb el director de cinema Toni Bestard. Precisament a Bunyola, Antònia Font farien el seu primer concert. El nom del grup el roben d'una amiga comuna, l'Antònia Font de veres, companya d'universitat i present al llarg de la gestació del grup. Amb aquesta primera formació, graven una primerenca maqueta, que ja contenia Cibernauta Joan, S'univers és una festa, Es xifon és un aparato i Rumba, i un any després el seu primer llarg, Antònia Font (Blau, 1999), un debut que els convertiria en un fenomen local i començaria a obrir-los camí en el mercat català.

Pot ser que ara aquell debut sembli el més innocent dels seus àlbums, però Antònia Font ja hi comencen a desplegar una poesia pròpia (n'hi ha prou escoltant la pornografia dissimulada de Cibernauta Joan ) i sobretot entreguen algunes de les cançons que encara avui són considerades preferides i vitals pel seu públic: Viure sense tu, En s'estiu i S'univers és una festa. Antònia Font, el disc, és patxanga i festa, un disc simpàtic però també intel·ligent, que els va servir de trampolí per atrevir-se. Joan Miquel Oliver devia pensar: "Si hem fet el que hem volgut i ens ha funcionat, aquest és el camí".

A partir de llavors, Antònia Font aprofitarien el coixí de popularitat aconseguit per articular, a cada pas, un llenguatge més i més complex, tant en imaginari com musicalment, i van dedicar els anys següents a donar solidesa a un estil propi i personal que desembocaria en l'ambiciós Taxi (Blau, 2004), en què marcarien un abans i un després, no només per a ells mateixos sinó també per a la música del seu voltant.

I tot començaria amb A Rússia (Slurp!/Global, 2001), el seu segon àlbum i on ja es comencen a endevinar molts dels tics que faran del seu següent pas evolutiu, Alegria (Drac/Virgin, 2002), el punt d'inici dels millors anys del grup des del punt de vista creatiu.

A Rússia no deixa de ser un disc continuista, un efecte col·lateral de l'èxit del debut, però Antònia Font comencen a posar-se seriosos, a donar entrada a nous matisos, no tant de revetlla i celebració, un element nou que deixa petjada fins i tot en els dos singles més obvis de l'àlbum, Tots es motors i Focs artificials, i s'estén a la majoria de tracks d'un disc de transició (en els seus concerts futurs en recuperaran cada cop menys cançons) que els permet continuar amb la seva trajectòria ascendent fora de l'illa i conservar la seva posició de privilegi entre el públic local.

A Catalunya ja són moltes les veus que els assenyalen com la principal promesa de la música cantada en la nostra llengua i, de fet, apareix un aliat inesperat que també serà decisiu en el següent pas del grup: Jaume Sisa.

El cantautor galàctic acaba de ressuscitar gràcies a l'edició de Visca la llibertat! (Drac, 2000) i en cada entrevista declara la seva admiració per les lletres d'Oliver. La connexió entre els dos autors, la relació entre els universos poètics, forjarà una amistat entre ells que també servirà a Antònia Font per fer un pas important en la seva carrera signant per la discogràfica de Sisa, una nova aventura subsidiària de Virgin creada amb intenció de fer mercat en llengua catalana, i amb la qual publicaran Alegria (Drac, 2002).

Serà amb aquest disc que el quintet obrirà definitivament les portes del mercat català i, cosa més important, trencarà els prejudicis de la crítica musical més encarcarada. L'àlbum rep crítiques favorables arreu, tot i que Antònia Font no renuncia a cap de les seves senyes d'identitat, més aviat les modula. De sobte aquell esperit de festa major apareix al servei d'una ambició artística nova. Oliver comença a jugar amb les possibilitats conceptuals del format, amb cançons que es relacionen les unes amb les altres ( Alegria amb Tristesa i ...alegria -a Antònia Font ja havia fet un joc semblant amb les diverses versions de Cibernauta Joan, però aquí ho duen més enllà), i sobretot troba les tecles precises per dur els seus jocs de paraules per sobre de l'anècdota i aconseguir transmetre un missatge universal a partir d'una formulació radicalment personal.

Amb Joan Roca com a nou baixista, que substitueix Pere Estarelles després de la publicació del primer disc, Antònia Font tanquen la que serà la seva formació fins al final de la seva carrera, i continuen amb la seva malaltissa activitat constant: concerts i concerts i més concerts. Roca és un músic autodidacte que ha passat per formacions de rock dur i folk i que posteriorment estudiarà música al conservatori i formarà part del projecte Le Ciel Afònic -amb Miquel Vicensastre (Marcel Cranc)- i diverses formacions clàssiques.

Sobre l'escenari són, també, un grup curiós. No es pot dir que mai hagin destacat precisament per ser uns intèrprets gaire extravertits: Pau Debon és tirant a tímid i Oliver directament hermètic, però en viu són correctes i convincents i encara conserven aquells tics de revetlla que amb el temps entraran en conflicte amb unes cançons que demanen menys pomades i més intimitat. En tot cas, ningú està preparat per al següent pas del grup. Ningú s'ho espera, però el grup està a punt de publicar un dels millors discos de la seva carrera i un dels cims musicals de la dècada passada. No hi haurà marxa enrere.

A Taxi (Blau, 2004), Antònia Font duen les seves cançons a un territori completament nou. Articulat com un treball conceptual en què Oliver trasllada la idiosincràsia de la Mallorca turística a un futurístic resort intergalàctic, Taxi és més un joc que un disc. Ja no es tracta de compondre bones cançons, sinó que serveixin a una idea comuna i general, un tema que engloba tot el disc però que a la vegada serveix per reflexionar al voltant de tòpics com la solitud o l'estranyesa del nostre món (justament parlant d'un que no és el nostre).

Ideat com a projecte multimèdia, acompanyat del DVD Acronia i col·lapse del Dr. Polanski, Taxi agrupa moltes de les obsessions del grup: els robots, el futurisme d'anar per casa i els extraterrestres. Antònia Font sacrifiquen una petita part de la seva efervescència pop a canvi d'una obra molt més completa i agosarada, que, sorprenentment, torna a funcionar, tant des del punt de vista popular com de crítica.

I potser això és el més important del disc: de sobte, Antònia Font demostren que tot és possible, que no cal acollir-se a fórmules a l'hora de cantar en català, que encara hi ha molt terreny verge a conquerir.

Potser ara això ens sembla obvi, però cal recordar el punt mort al qual havia arribat la música cantada en català a finals dels 90, amb les velles glòries marcint-se i una nova generació que no havia fet més que refregir sense condiment. Tornar a cantar en català havia deixat de ser una opció si volies que et prenguessin seriosament. No era cool, gens, perquè implicava ficar les potes en un gerro de flors mortes amb les quals ningú volia cap mena de connexió.

Antònia Font van contribuir definitivament a canviar la percepció que tant el públic com la crítica i, cosa més important, els mateixos músics tenien de la música cantada en català: van esborrar els límits que s'havien imposat els anys de règim i van crear un nou paisatge que sabrien explorar i explotar grups com Manel, Fred i Son o Mishima.

Taxi també va contribuir a situar Antònia Font més enllà del bé i del mal, convertir-los en una institució reconeguda fins i tot més enllà del territori de parla catalana i en un dels referents musicals més importants de l'Estat. I, com ja hem comentat anteriorment, Joan Miquel Oliver sap com aprofitar la carta de llibertat.

Just un any després de la publicació de Taxi, Oliver va publicar Surfistes en càmera lenta (Blau, 2005), el seu debut en solitari si obviem el disc-poemari Odissea trenta mil (Blau, 2002), signat com a Drogueria Esperança i en què col·laborava amb els seus antics companys de Magisteri Teatre, Antoni Artigues i la verdadera Antònia Font. Surfistes... també va marcar l'inici d'una nova constant a partir d'aquell moment: Oliver anava una mica per lliure; de sobte Antònia Font no era suficient com a continent per a tota la seva creativitat i el guitarrista tastaria en els anys següents noves disciplines i publicaria la novel·la El misteri de l'amor (Empúries, 2008). També adquiriria un estatus diferenciat, col·laborant tant amb Jaume Sisa com amb Quimi Portet, produint un disc amb Albert Pla (el demencial Concert a París, publicat el 2011) i contribuint en bandes sonores, sobretot coincidint amb la pausa que la banda es prendria després de Pareix talment una foto (Blau, 2008), un disc en directe que posaria fi als anys d'activitat frenètica que transcorren entre la publicació de Batiscafo Katiuscas (Blau, 2006) i el seu hiatus. Entremig, editen Coser i cantar (Blau, 2007), en què, amb arranjaments dels germans Miquel Àngel i Xisco Aguiló, repensen les seves noves cançons adaptant-les per ser interpretades amb l'acompanyament de l'Orquestra Simfònica de Bratislava. En part aquest disc doble podria considerar-se el primer senyal d'esgotament, en el qual sobretot pesen les llargues hores d'aeroport, desplaçament i hotel. Segons Oliver, es passen la vida esperant, moltes hores sense fer res, i sortir de gira amb una formació orquestral encara complica més les coses.

Després de l'últim concert de la gira, Pere Debon proposa prendre's un descans. Tota la resta de membres hi estan completament d'acord.

Entre la publicació de Pareix talment una foto i Lamparetes (Robot Innocent, 2011) passen només tres anys, però en realitat ja en feia cinc que Antònia Font no publicaven noves cançons. Cert és que Oliver havia aprofitat el temps, amb l'edició de S a núvia morta / Hansel i Gretel (Blau, 2007) i Bombón mallorquín (Blau, 2009). De fet, discrets i hermètics com són els membres del grup, la majoria havíem après a viure sense ells i ningú esperava el seu retorn. El seu "fins després" podria haver estat etern, i el seu retorn va ser una sorpresa, un secret fins a l'últim moment tot i que cap membre del grup s'havia plantejat seriosament la dissolució definitiva.

Apareguts en poc més d'un any de diferència, Lamperetes i Vostè és aquí (Robot Innocent, 2012) han suposat un epíleg magistral.

El primer és, potser, el millor disc dels mallorquins (aquesta discussió és millor tenir-la davant d'unes cerveses, pagueu vosaltres): conceptualment impecable (el fil argumental és el progrés, la lluita de la humanitat per sobreviure en un univers hostil) i formalment exquisit, musicalment alineen totes les seves senyes d'identitat de forma elegant i natural, com si fer aquest disc els hagués dut un matí i dos cafès, tot i que està ple de girs inesperats i desplegaments subtils però imaginatius. Altre cop ple de cançons que els seus seguidors s'aprendran de memòria, aquest disc també conté una cançó que ben bé podria optar a himne oficial de les illes ( Islas Baleare s, esclar, on just amb aquell "ou, no, ou, yeah " resumeixen com pocs han aconseguit la relació bipolar que molts balears tenim amb la nostra terra), millor que L'univers és una festa, que sí que va ser candidata oficial a himne de Mallorca.

Oliver aplica tot el que ha après en els últims anys en el seu propi estudi del casc antic de Palma, treballant-hi cada dia, com qui va a l'oficina, a fer cançons. I el grup sona millor que mai. Han crescut i madurat, la vena patxanguera ha remès i se senten còmodes tocant en teatres. L'alegria de fer i crear s'estén i apareix el descomunal Vostè és aquí, 40 cançons en què el grup deixa clar que la seva lliga és una altra. Sembla, altre cop, que Antònia Font estan més enllà del bé i del mal, que poden fer el que els doni la gana. I et demanes amb quina bogeria se superaran aquest cop.

Resulta complicat teoritzar sobre quines són les raons que han dut el grup a prendre la decisió de separar-se. La banda sempre ha estat bastant reservada. Amb els anys s'han fet grans, tenen fills. Cada cop costa més passar-se els caps de setmana fora de casa i en alguns dels seus últims concerts a l'illa ja es va poder observar que l'esgotament també afectava el seu fidel públic, ja que van registrar entrades sorprenentment minses per ser ells.

Paral·lelament, Joan Miquel Oliver ha seguit treballant en nou material i ningú se sorprendria si tingués un o dos discos d'Antònia Font en un calaix. Potser mai ho sabrem, o potser direm: era un altre fins després. Ens podem quedar amb la idea que sempre han jugat.

El que sí que sabem és que cada un dels membres del grup tindrà ara temps per a les seves aficions personals (Manresa està treballant en la música de diverses obres de teatre; Roca toca amb l'U Jazz Quartet i és empresari; Pau Debon viu pacíficament a Bunyola; el seu germà és un jeroglífic indesxifrable i déu sap què farà, i Oliver continuarà fent cançons, publicant llibres i creant). També sabem que serà difícil que ningú superi la seva influència. És el grup mallorquí més popular, i deixa al seu darrere una discografia exemplar i algunes de les cançons més memorables del nostre temps i que formen part de la nostra vida, vulguem o no, ou yeah. S'univers mai serà igual.