Andrea Bocelli: “La meva formació és la de cantant d’òpera, però no renuncio al pop”

BarcelonaUna inoportuna bronquitis ha obligat Andrea Bocelli a cancel·lar a última hora el concert que tenia programat aquest dimecres al Festival de Cap Roig. Uns dies abans el tenor va atendre l’ARA per comentar una trajectòria que ha seguit l’exemple dels Tres Tenors en l’intent d’acostar el bel canto al públic massiu. 20 anys després de debutar amb el disc Romanza, que contenia clàssics com Con te partirò i Vivere, Bocelli s’ha convertit en el rei del crossover clàssic o del pop operístic, el tenor que més discos ha venut de la història de la música lírica.

Ara fa vint anys de la publicació de Romanza, el disc amb què es va colar a les llars de mig món. Per celebrar-ho, en publica una reedició. Què hi trobarem?

Romanza és l’àlbum en què em sento més com un artista pop. Va ser el trampolí de la meva carrera internacional i segueix sent el resum més intens de la meva història personal i artística. Són cançons que no tenen data de caducitat, com si les hagués escrit ahir, i no em canso de cantar-les. Em semblava molt interessant repetir l’àlbum després de dues dècades: remasteritzar-lo utilitzant les tècniques més avançades, fent que el so sigui més net i immersiu.

Tot i això, vostè destaca pel bel canto. ¿S’ha de modernitzar l’òpera per arribar a un públic més jove i popular?

L’òpera és una forma d’art popular: les emocions primàries i la intensitat que pot oferir trenquen totes les barreres culturals i generacionals. No es necessita cap habilitat específica per gaudir-ne o apreciar-ne les seves virtuts. És fonamental que, sobretot els joves, puguin acostar-se al repertori operístic sense por. Nosaltres hauríem de fer el primer pas sortint dels teatres. Val la pena, perquè al final el cant és un patrimoni de la humanitat.

¿Els talent shows són una bona manera d’obrir l’òpera al gran públic?

Sempre ha sigut difícil destacar en tots els àmbits, i sempre ho serà. Els talent shows representen una gran oportunitat per donar-se a conèixer i estimulen una competència molt sana.

Col·labora amb artistes com Ariana Grande, Céline Dion i Nicole Scherzinger, de les Pussycat Dolls. Per què va triar perfils tan allunyats del món clàssic?

La meva formació és la de cantant d’òpera, però no per això renuncio al pop. A la música clàssica hi ha cançons tan extraordinàries que es converteixen en cançons populars. I també passa al contrari: temes populars tan exquisits que esdevenen clàssics amb el temps. La meva voluntat és fer front -amb la màxima serietat i honestedat intel·lectual possibles- als dos tipus de repertoris. Però he de dir que el repertori líric segueix sent el meu favorit.

Tant la història de com es va quedar cec als 12 anys - per un cop al cap durant un partit de futbol - com la de la falta d’oportunitats a l’inici de la seva carrera són constantment citades com a exemples de perseverança i inspiració. Es considera un model a seguir?

Cada vida és una història diferent i emocionant. La meva, tot i algunes particularitats, no és més important que la dels altres. Tot i ser una aventura amb un final feliç, la meva vida no deixa de tenir alts i baixos. He patit alguns tràngols molt durs, però també espero haver provocat alguns somriures i algunes rialles. Sobretot espero haver generat una espurna d’esperança per a tots els que la necessitin.

Ha venut més de 80 milions de discos, ha contribuït a la popularització de l’òpera, ha actuat en el casament de Kim Kardashian i Kanye West... Què li queda per fer?

Espero seguir cantant fins que Déu vulgui. Vull seguir oferint concerts, per deixar una petita empremta en el repertori que més m’estimo, sense deixar de banda l’òpera lírica. Acabo de gravar La força del destí i l’any vinent Lucia di Lammermoor. També m’agradaria continuar amb la feina de la meva fundació. És una manera d’oferir la meva petita contribució per fer que el món sigui un lloc millor.

Imaginem que, ara que fa deu anys de la mort de Pavarotti, el recorda més que mai. Què va aprendre amb ell?

Tot i que no era alumne seu, sovint parlàvem de tècnica vocal. Em va ensenyar com cantar sense esforç, utilitzant la veu com si fos un instrument capaç de donar el millor de si mateix, sense limitacions. Els seus ensenyaments van ser claus en la meva carrera, perquè si no els hagués entès i posat en pràctica avui ja no cantaria. Així que estic en deute amb ell.