La vida deu anys després de triomfar a la selectivitat

BarcelonaALEXANDRA GARCÍA (26 ANYS)

“Harvard va enriquir-me amb diferents punts de vista”

Amb 26 anys, Alexandra García és graduada en dret, té el màster d’advocacia, un màster de dret penal internacional per la Universitat de Harvard i ha fet pràctiques al tribunal de l’Haia. Actualment s’està preparant les oposicions per ser fiscal. García va treure la millor nota de la selectivitat del 2009 -un 9,7- i va obtenir la millor puntuació de batxillerat del seu curs. Quan va acabar, no va dubtar a estudiar dret.

“Des de ben petita tenia molt clar que volia fer dret”, expressa l’estudiant, que té vocació de “servidora pública”. El currículum de l’Alexandra és absolutament brillant. Va aconseguir estudiar tota la carrera de dret a Esade de forma gratuïta -cada curs val actualment 15.200 euros- amb una beca. A Esade va ser la millor estudiant de la promoció i, conseqüentment, va obtenir una beca per fer el màster d’advocacia -obligatori per poder exercir.

Posteriorment, gràcies als seus resultats acadèmics excel·lents, va obtenir una beca de La Caixa que li va permetre estudiar un màster de dret penal internacional a la Universitat de Harvard. “Per a mi era impensable entrar a Harvard, i va ser un any d’enriquiment espectacular”, expressa. De nou, gràcies a les notes excel·lents que va obtenir a Harvard, va aconseguir una beca en un programa de dret al Tribunal de l’Haia.

Durant els primers sis mesos va estar a la Tribunal Internacional de Justícia seguint el cas dels crims contra la humanitat de l’expresident de la Costa d’Ivori. Durant els sis mesos següents va estar al Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia en el moment en què es va jutjar l’antic cap de l’exèrcit serbobosni, Ratko Mladic, acusat de genocidi, crims de guerra i contra la humanitat. Entre d’altres, se’l jutjava per la matança de Srebrenica. “Tant a Harvard com a l’Haia vaig enriquir-me molt amb els diferents punts de vista”, explica l’Alexandra, que afegeix que l’entorn era “altament competitiu”.

Tot i que l’experiència va ser molt enriquidora -ara parla anglès, francès i alemany-, tenia clar que volia fer carrera a Espanya. “Per consolidar una carrera fan falta molts anys en una jurisdicció”, expressa García, que preveu viure a Espanya un mínim de 15 o 20 anys.

Actualment està estudiant per treure’s les oposicions per ser fiscal. “Diverses empreses m’havien trucat oferint-me feina, però jo tinc clar que vull ser servidora pública”, explica. Ara estudia al voltant de 12 hores cada dia, dissabtes i diumenges inclosos. “Em llevo a les set i em poso uns objectius diaris que he d’assolir”, relata.

El fet d’haver de dedicar tantes hores a l’estudi li limita molt la vida social. No obstant això, fa una valoració “molt positiva” de la seva vida actual. “Les oposicions són una petita muntanya, però estic molt motivada”, expressa. Lluny de queixar-se, assegura que és “un sacrifici” que ha triat ella voluntàriament i que, per tant, “li compensa”.

“Ho visc amb amargor relativa perquè estic convençuda dels avantatges que les oposicions em poden aportar”, apunta l’Alexandra, que afegeix que “tot esforç sempre ha valgut la pena i aquest no serà una excepció”.

JAUME FÀBREGA (28 ANYS)

Jaume Fàbrega -que va fer la selectivitat el 2007- forma part de la generació probablement més perjudicada per la crisi econòmica. Fàbrega (28 anys) va treure la segona millor nota de la selectivitat a Girona i, després de donar-hi moltes voltes i dubtar entre arquitectura i enginyeria, va decidir estudiar administració i direcció d’empreses (ADE).

“La carrera no em va apassionar, fins i tot em va desencantar, però treballar en màrqueting m’ha agradat molt”, apunta Fàbrega, que celebra haver arribat fins aquí. Durant el grau no va fer pràctiques perquè era una època “complicada”, sosté. Tampoc va marxar d’Erasmus perquè no li despertava un “gran interès”. “Anys després me n’he penedit, però realment no era el meu gran somni”, expressa.

Una vegada va acabar la carrera, va crear, juntament amb el seu germà, un joc de taula sobre el 15-M que enfrontava els indignats amb els polítics. Després d’aquesta primera experiència com emprenedor, va fer de consultor en diferents start-ups. Finalment, va entrar com a becari a la Nissan durant un any i va acabar incorporant-se a la plantilla dins la part de màrqueting.

Tot i que en menor mesura que a la majoria de companys de la seva generació, la crisi no li va posar les coses fàcils, al Jaume. “Em va costar molt trobar una feina que m’agradés”, expressa Fàbrega, que recorda com la seva germana gran -que va acabar la carrera anys abans que comencés la crisi- va poder triar sense dificultats. Segons relata, s’havia d’adaptar “molt” a les feines que s’oferien en plena crisi perquè cap li despertava interès. “Tinc claríssim que si hagués sortit al mercat laboral anys abans hauria tingut més oportunitats”, apunta Fàbrega.

A Nissan -va treballar-hi durant dos anys i set mesos- va aprendre com era treballar en una empresa gran amb molts recursos. Tot i haver sigut una experiència “molt enriquidora”, fa un any va decidir canviar i anar a una empresa més petita.

“L’empresa on treballo ara forma part del sector de les telecomunicacions i és una àrea que m’apassiona”, explica Fàbrega, que afegeix que treballar en una companyia de mida més reduïda també té els seus avantatges. Tal com relata, a Adamo Telecom -l’empresa on treballa actualment- pot veure “moltes potes diferents del màrqueting” i dominar àrees que una empresa més gran no li permetria treballar.

Malgrat que es va quedar amb l’espina de no haver marxat d’Erasmus, el Jaume descarta buscar feina ara a l’estranger. “M’agradaria muntar un projecte pel meu compte, i la meva idea és quedar-me per aquí”, conclou.

“Em va costar molt trobar una feina que m’agradés”

BERTA CUSÓ (27 ANYS)

“Quan vaig acabar arquitectura hi havia molt poca feina”

Tot i que l’entorn era radicalment hostil, Berta Cusó (27 anys) va decidir estudiar arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). La Berta va treure la millor nota de la selectivitat el 2007 i, pocs mesos abans d’acabar el curs, va triar estudiar una de les professions més castigades per la crisi.

“M’interessaven moltes coses: des de la física i la història de l’art fins a la filosofia”, expressa Cusó, que afegeix que va apostar per l’arquitectura perquè tocava les diferents disciplines. A partir del tercer curs va fer de becària en dos departaments de la universitat i, durant els estius, feia pràctiques als despatxos que podia. Amb ganes de veure què hi havia més enllà de Barcelona, el cinquè any de carrera va fer un intercanvi a Nova York.

“Quan vaig acabar la carrera hi havia molt poca feina a Barcelona i jo tampoc tenia clar que volgués quedar-me en un despatx”, expressa la Berta, que afegeix que va plantejar-se fer un màster als Estats Units. Seguint el seu instint, però, va decidir posar-se en contacte amb un arquitecte de Berlín perquè li agradava molt com treballava. “Coneixia la seva obra perquè havia llegit llibres seus que m’havien interessat molt”, explica l’arquitecta, que afegeix que va escriure-li un e-mail per dir-li que volia treballar amb ell. Poc temps després, l’arquitecte va entrevistar-la per Skype i va demanar-li que anés a fer de becària al seu despatx. Segons la Berta, no creu que les notes de la selectivitat influïssin a l’hora de contractar-la tant com el rendiment a la universitat i el portfolio.

“Els primers mesos no vaig cobrar res perquè en aquella època era impossible aconseguir una beca”, apunta Cusó, que posteriorment ja va passar a ser freelance. Passats sis mesos, va aconseguir un contracte amb més bones condicions i més ben remunerat que els que s’oferien a Espanya.

“No faig arquitectura de construcció nova, sinó que sempre fem projectes relacionats amb institucions culturals o artístiques”, expressa l’arquitecta. Segons relata, a Espanya també existeixen aquest tipus de despatxos, però considera que seria molt difícil poder viure només amb aquesta feina. “Aquí visc sola i treballo fins a les cinc de la tarda: aquest ritme seria impossible fora d’aquí”, apunta.

Tot i que valora molt positivament la seva estada a Berlín, reconeix que no tot han sigut flors i violes. Assegura que el primer any “va ser molt difícil pel xoc cultural, per la gent i per la llengua”. “Valoro molt la meva trajectòria professional, però és cert que enyoro Barcelona”, apunta.