Balears 16/09/2016

"Les transsexuals som repudiades de dia però desitjades de nit"

"Tothom diu que ens entén i admira, però quan et baralles amb algú el seu primer insult sempre és 'travelo'"

Carmen Buades
4 min
Ivonne i Blanca.  / ISAAC BUJ

PalmaBlanca i Ivonne són parella des de fa 19 anys. Quan es van conèixer, cap de les dues havia iniciat un procés de transició, però ja sabien que havien nascut dins d’un cos equivocat: el d’un home. La seva vida, expliquen, ha estat sempre molt difícil i s’han trobat amb un món que els ha donat l’esquena.

Quin és el principal entrebanc amb què us heu trobat?

Blanca: Trobar feina. Jo no tinc el nom del DNI canviat... Quan veuen que és masculí i que no es correspon amb una fotografia femenina, llancen el meu currículum directament a la paperera.

Ivonne: Jo ja fa nou anys que en cerc, els mateixos que han passat d’ençà que vaig iniciar el procés d’hormonació.

Es donen opcions des dels serveis socials o d’ocupació?

I: Res. L’única opció que tenim és el tractament d’hormones. No hi ha cursos ni programes d’inserció per a persones transsexuals.

B: Així, passa el que passa, que el 95% acaben fent de puta per poder pagar-se les operacions de pit.

Només les de pit?

I: A la sanitat pública no t’ho fan. Veuen aquesta operació com si fos una qüestió d’estètica, però no ho és: es tracta de transformar el cos amb què has nascut per associar-lo a la teva ment.

Com és el món de la prostitució per a les persones transsexuals?

I: Nosaltres som repudiades de dia però desitjades de nit. Tenen molt d’èxit... Jo no vull arribar mai a aquest extrem, però, és clar, s’ha de menjar i pagar el pis.

Ha millorat la vostra situació des de l’aprovació de la Llei d’igualtat?

B: La llei és un absurd. Et veuen transsexual, et peguen una pallissa i què? Quan ho denuncies no recordes la cara que feia l’agressor i, finalment, no passa res.

Se suposa que hauríeu de tenir accés a un sistema d’atenció sanitària integral...

I: Vaig demanar informació al meu endocrí, de Son Llàtzer, sobre el canvi de sexe i va dir-me que no era possible. Després vaig parlar amb l’assistenta social que m’ajuda a trobar feina i vaig anar a veure un altre endocrí, a Son Espases. També va dir-me que no podia fer res per mi. He fet reclamacions a l’IB-Salut, a l’atenció al pacient...

Depeneu molt del criteri dels endocrins?

B: Si només t’hormona i no t’informa... El problema és que no avançam, simplement ens omplen de pastilles. A més, són pastilles que poden provocar-te càncer, no se’n coneixen els efectes.

Fa nou anys que esperau?

I: Ni tan sols sé si hi ha llista d’espera. Ara tinc 51 anys, si en passen molts més ja no sé si em podré operar, pels perills que podria suposar.

B: Jo no estic esperant, no vull passar per l’operació: no ets menys dona per tenir allò que tens des que vas néixer.

Han funcionat les reclamacions a Sanitat?

I: Les reclamacions no arriben, les peticions se les rifen, no hi donen importància. A totes bandes m’han tancat les portes. Per això vaig contractar una advocada.

Quins altres problemes heu trobat, a més de les operacions?

I: La societat en general. Tothom diu que ens entén i que ens admira pel valor que tenim després d’haver sortit de l’armari, però a la mínima que et baralles amb alguna d’aquestes persones, l’insult que li surt de la boca és, per exemple, travelo.

Heu notat un canvi en el tracte que rebeu per part de les persones que us envolten durant els darrers anys?

B: No. A mi, en el seu moment, van recomanar-me que denunciàs per mobbing l’empresa on treballava. Tot eren rialles, em feien fer feines més dures que a la resta de companys i que s’haurien de fer entre dues persones... Però després van passant els anys i decideixes no fer-les.

Suposa una doble discriminació ser transsexual i lesbiana?

I: Naturalment, però a veure: a un home que és gai li agraden només els homes. A una persona transsexual, en canvi, poden agradar-li els homes, les dones i, fins i tot, considerar-se asexual...

Com ha estat la relació amb la vostra família?

I: Jo tenc un fill i una filla. És difícil que ho puguin entendre, però en el meu cas ha estat tot el contrari. M’han acceptat i han estat un suport molt gran, per a ambdues. A ma mare no li ha quedat més remei que acceptar-me, però deia que la gent parlaria de mi, que em farien mal. Estava força preocupada per les aparences.

I amb vosaltres mateixes?

B: Es passa molt malament, és una vida duríssima...

I: Sí, vius una vida que no és la teva. Jo he arribat a pensar que era un monstre. Vaig ocultar una vida... Fins i tot vaig formar una família i vaig decidir tenir fills. Pensava que, si ho feia públic, ho perdria tot, inclosos ells.

Què us va fer canviar d’opinió?

I: Un amic, al meu lloc de feina, va dir-me que per molt que ho ocultàs sempre sabria que no era jo mateixa. En aquell moment treballava en una empresa de marbreria i, en algun moment, vaig arribar a pensar a posar el braç en el disc que tallava les pedres. Aquell company em va obrir els ulls. Amb el pas dels anys, la meva germana, per exemple, diu que ara entén la meva manera de ser... perquè jo sempre m’he sentit allò que realment sóc, és a dir, una dona.

stats