La societat, un entrebanc (a vegades) més gran que la ciutat

Palma“Problemes? Jo diria que és un tema de conscienciació. La gent et veu amb el bastó i sap què significa, però moltes vegades no sap com reaccionar”. Borja Rodríguez és un jove que va perdre la visió fa poc més de quatre anys. Va ser a causa d’una malaltia degenerativa i coneixia els impediments. Per exemple, no podia conduir. A poc a poc s’ha anat adaptant a la seva nova realitat. Per a ell, el problema més gran pel que fa a accessibilitat són les persones. Tot i que no vol dir que no tinguin bona voluntat, com diu, sinó que potser cal sensibilitzar i visibilitzar el problema. “És una qüestió més global”, comenta.

Passejam pel carrer de Manacor, entre la seu de l’ONCE i la seva cantonada, on ven cupons. Coneix la vorera, els semàfors hi estan adaptats i camina amb plena confiança. “Crec que hi ha més problemes de conscienciació que de millores. La gent hauria de ser conscient que quan va pel carrer no va tota sola”, opina. Assegura també que a Palma, des de fa 10 anys, s’han fet moltes coses, però que als pobles és una mica diferent. Depèn més de la voluntat del batle o el regidor que s’encarregui de l’urbanisme.

El semàfor sona. Travessam. Això, però, és en aquesta zona. Quan no funciona, o simplement no hi està adaptat, la inseguretat es presenta. Potser la gent ajuda, o ho intenta. “Està en verd’, et diuen, però, és clar, no tens la seguretat que tenen ells de saber quan canvia la llum. D’acord, m’has d’avisar, però imagina que són els darrers segons i no tens temps de creuar. Pot ser perillós”, recalca. En aquest sentit, insisteix que és més una qüestió de no conèixer com ha de ser el tracte. “Ara bé, el mateix ens passa a nosaltres amb altres discapacitats... És una cosa que ens passa a tots”, hi afegeix. Els caps de cantó estan senyalitzats. És un element més que Rodríguez destaca. “El camí és senzill i està ben senyalitzat”, assegura. Al principi d’utilitzar el bastó diu que, més que per ell, ho feia perquè els altres el veiessin. Diu que, a aquesta vida, s’hi ha pogut adaptar “fàcilment”, ja que es tracta d’una qüestió de “supervivència”.

Això sí, “moltes vegades depens de la bona fe de les persones”, comenta. Diu que, quan va a fer la compra, li recomanen que no hi vagi un dissabte dematí, perquè hi haurà molta gent. Si hi va al migdia, a vegades l’acompanya algú. També li aconsellen que compri per internet. “Però no hi ha cap normativa dins els establiments que doni recursos. Depèn de la bona fe de les persones. En general, tothom té molt bona disposició. Una vegada més, hi ha manca d’aquesta petita educació”, assegura. Repeteix, però, que li “passa a tohom, no és que em queixi i jo sigui perfecte”.

Educació

Quan era un adolescent, Rodríguez encara no patia aquest problema. “Tenia una vida normal”, apunta. Sí que ha viscut una experiència amb la universitat. Estudia una carrera a la UNED. “Funciona molt bé. Tens adaptacions, concessions com poder tenir més temps per a entregues... però s’ha de justificar”, explica. Quan estudia mapes, els estudia en relleu o gràcies a la tecnologia d’impressores en 3D. Pot contestar per ordinador. A la UIB, explica, també hi ha una oficina de necessitats especials. “Funciona molt bé. Potser el tracte és més proper, més curós. No vull dir que hi hagi contacte diari, però setmanal segur que sí, amb els alumnes”.

A casa, la realitat també és diferent. “És molt delicat”, detalla. Per què? El veuen cada dia. “Ets una persona normal. S’obliden que no hi veus. I, és clar, t’ajuden en el que poden”. Ho diu content, també, reflectint la bona relació famliar en aquest sentit. El suport personal és un pilar i, alhora, una barrera. La gent té bona disposició, però potser cal acabar de prendre consciència.