ENTREVISTA
Balears 21/03/2017

"Al món àrab sempre s'ha vist el feminisme com un projecte civilitzador colonial"

Awatef Ketiti reflexiona a Palma sobre el paper de les dones a les revolucions àrabs

Carmen Buades
6 min
Awatef Ketiti és professora de la Universitat de València

PalmaAwatef Ketiti és professora de Comunicació Audiovisual a la Universitat de València. Especialista en qüestions de gènere i en el món àrab, aquesta setmana visita Palma per fer una xerrada sobre el paper de les dones a les primaveres àrabs. Va néixer a Tunísia, l'únic país que, després de la revolució, ha encarat una transició cap a la democràcia, tot i trobar-se immers en dificultats econòmiques i turbulències socials.

Com s'ha reflectit en la societat el canvi en el poder polític?

Ha estat tot un moviment social, vivim un moment de laboratori polític. S'ha començat a experimentar amb el que significa expressar-se al carrer, dir el que abans es deia entre parets. Són anys d'aprenentatge, de plantejar-nos qui som, què és el que volem. Totes les poblacions àrabs han viscut això al carrer... El moment de les revolucions és inevitable històricament. Des de la constitució dels estats postcolonials després de la independència es varen instaurar a tota la regió règims dictatorials que intentaren asfixiar les llibertats socials i polítiques. Lògicament, hi ha una afartada social. A més, la crisi a Europa va ser l'espurna que va acabar d'encendre la situació, perquè es varen tancar les portes també per a l'economia del nord d'Àfrica i això va tenir una repercussió directa per a la població: atur, que ha afectat bàsicament els joves.

No ha millorat la situació econòmica amb els governs democràtics?

No, però s'ha de veure en un conjunt internacional. Hi ha una crisi i els mercats s'estan reorganitzant en funció d'aquesta. Hi va haver un govern de la Troika mentre es redactava la constitució, entre el 2011 i el 2013. Després es va dissoldre i vàrem tenir la primera república democràtica. Això és històric, però ha costat suor i llàgrimes, han estat anys d'una tensió terrible.

Fa uns mesos hi va haver canvis en el govern: més joves i més dones. S'ha notat?

Realment, no. Continuen sent el mateix partit... Conservador liberal, modernitzat, una cosa híbrida, no és islamista, com els que hi havia abans, i això és una cosa important per a les dones.

Per què?

Sabem perfectament quin projecte social volen els islamistes: aplicar la legislació islàmica, la seva interpretació masclista i misògina de l'Islam. Tunísia sempre ha estat en el punt de mira de món àrab perquè té els drets de les dones més progressistes de tota la regió. Són lleis transgressores: allà està prohibida la poligàmia, les dones poden avortar, tenen molts de drets pel que fa, per exemple, al divorci... Una sèrie de drets que des del món àrab islàmic es veuen amb molt de recel perquè consideren que allò no és Islam i que Tunísia és un país occidentalitzat.

Com s'explica, doncs, la importància actual dels islamistes?

Després de la revolució hi va haver una gran invasió d'islamistes. Venien de totes bandes finançats pels països del Golf, que tenien molta por de la revolució, que es tocàs el seu règim arcaic. Els han finançat i els han donat suport logístic, han fet tot el possible perquè els islamistes governin aquí, i un govern islamista és un govern religiós, teocràtic i, evidentment, misogin. Volen eliminar tots els drets de les dones. De fet, durant el procés de redacció de la constitució volien intercanviar el concepte d'igualtat pel de complementarietat i les dones varen sortir al carrer tot d'una. Hi ha hagut un forcejament important entre feministes, islamistes i partits laics.

Es pot dir, per tant, que les feministes han jugat un paper important tant en la revolució com per frenar els islamistes?

Clau, sobretot en el cas de Tunísia. A Egipte, per exemple, la situació social és diferent perquè els Germans Musulmans tenen una base social molt àmplia que s'ha teixit des dels anys 30. Les egípcies han sortit als carrers el 8 de març i han estat agredides, no hi ha hagut un context social en què s'hagi desenvolupat una força de canvi progressista. A Tunísia hi ha hagut històricament una forta presència de la societat civil; va ser el primer país a tenir un sindicat al món àrab i a crear la lliga dels drets humans. L'activisme de la societat civil estava arrelat i, a diferència del cas egipci, que té un activisme religiós, també era laic. Això fa que quan les dones surten al carrer en començar la revolució ja demanaven canvis específics per a les dones. Fa dècades que existeix el feminisme autònom, que no forma part de cap partit polític. Saben que els partits s'aprofiten de la causa de les dones, però no fan res per millorar i cerquen les seves pròpies reivindicacions. Així, quan s'enfronten als islamistes, elles ja tenen el seu projecte. Els islamistes no han descansat ni un dia, des que varen arribar al poder, d'intentar canviar la societat tunisiana.

Si hi havia un activisme laic, per què no es va aconseguir mantenir la divisió entre la política i la religió?

Hi va haver un debat molt intens, que ha acabat recollint-se a l'article 1 de la constitució, un mosaic de sensibilitats. Va durar tres anys perquè totes les forces polítiques volien que la seva ideologia es veiés reflectida a la nova constitució. Arriba un partit nou, islamista, que vol eliminar els drets de les dones amb tècniques molt perilloses d'influència en la decisió política, però gràcies als vots d'un milió i mig de dones se'ls ha pogut llevar el poder.

Ketiti és experta en gènere i el món àrab

I ara està en marxa un projecte de llei contra la violència de gènere...

De fet, és un projecte molt semblant al de la llei espanyola del 2004, que s'ha convertit en un exemple per a altres països del món.

Els canvis es veuen també a la societat? Espanya té una llei molt avançada, però al carrer potser no es nota tant...

La violència de gènere és estructural, es troba a la base de les relacions socials, perquè forma part de la manera de pensar i de les relacions de poder que hi ha a la societat. A Espanya hi ha una passa històrica, que és reconèixer la violència contra les dones com una violència pública, però els canvis de mentalitat necessiten més temps. A Tunísia se'n necessita encara més, de temps.

Per què?

En el món àrab, la introducció del feminisme va coincidir amb el colonialisme i sempre se l'ha vist com un projecte colonial. Es considera el feminisme com un projecte d'aculturació per a les societats àrabs que varen ser colonitzades. Hi ha una ambigüitat entre el discurs de llibertat i drets humans de, per exemple, França, quan és un país colonial que, a la pràctica, ocupa i lleva drets. El feminisme queda atrapat entre les forces de les dictadures i del colonialisme. A més, les dictadures han fomentat la creació d'un feminisme d'elits, separat de la base social, perquè per tal de ser feminista en el món àrab fa falta distanciar-se intel·lectualment i fer una presa de consciència, i això només poden fer-ho aquelles que accedeixen a l'alta educació amb visió crítica.

Aquest distanciament s'ha produït també del feminisme occidental per considerar-lo paternalista?

Hi ha moltes tendències. Dins del feminisme islàmic hi ha aquella idea que existeix un feminisme paternalista occidental, però jo crec que el feminisme occidental ha fet la seva pròpia autocrítica i, en l'àmbit teòric, s'ha superat la mirada paternalista. El feminisme postcolonial ha ajudat molt en aquest sentit.

S'estan generant llaços entre moviments feministes de tot el món?

Molts. I crec que és l'única solució, perquè el que estam vivint és una aliança i un triomf de capitalisme, patriarcat i revigorització dels discursos religiosos a totes bandes. Aquestes forces estan actuant a escala internacional com una xarxa i les dones no tenim més remei que llevar-nos les barreres que ens volen posar en nom de la cultura. Quan una cultura, en nom de la tradició, abusa dels drets de les persones... hi ha una línia vermella: els drets.

En nom de la cultura i la llibertat s'han, fins i tot, promogut guerres com la d'Iraq o l'Afganistan...

En l'època colonial, les dones es veuen atrapades en dos discursos: el patriarcat local, que en nom de la identitat (i contra l'opressió colonial) rebutjava avanços en l'estatut de la dona, i el patriarcat internacional, que està representat per l'ocupant, que és dominant. Els francesos deien que venien a dur un projecte civilitzador i que venien a protegir les dones; es varen instrumentalitzar els seus drets i això ha perjudicat la imatge del feminisme. El colonialisme va utilitzar la mirada opressora per justificar la seva dominació, representant un projecte de dona occidental com a millor projecte per a la dona àrab. És un discurs que no ha desaparegut i per això, més que mai, necessitam aquesta visió en xarxa, perquè les dones som el blanc del sistema opressor, que és el sistema capitalista patriarcal, el qual s'ha vist en la seva faceta més salvatge durant la crisi: s'han obert totes les fronteres per al capital, però s'han tancat per a la gent.

stats