CuinerNomia Monte i no el vaig conèixer mai. Em vaig criar admirant les seves gestes èpiques, el seu posat atlètic i altiu, el seu caràcter noble i fidel, la seva facilitat procreadora i, per descomptat, la seva temprança i fermesa davant el moment de la mort. Aquests atributs bé podrien acompanyar les heroïcitats cantades d’un cavaller medieval, però la realitat és que foren les que el meu ideari infantil associà a un ca me. Monte fou el primer ca de mon pare, i amb el primer ca passa com amb el primer amor: hi ha qui diu que és l’únic de veritat, que els altres són per oblidar; jo coincidesc més amb la versió d’Antoine de Saint-Exupérry, que deia que al primer amor se l’estima més, però al darrer, millor. Mon pare es veu que estimà molt i segurament també fou estimat per aquest ca, contar-ho sempre serà el seu tribut a les bones hores passades. Així fou com les mostres a les guatlles de Monte se sumaren a fets com l’any de la neu o el robatori en el banc del poble, moments no viscuts per mi, però constituents d’una realitat ben real, paral·lela i molt familiar, tan familiar que ben segur que no hi ha família que no tingui la seva.
La memòria pròpia té la tendència natural, probablement per pur acte de supervivència, a magnificar els records plaents i a enfosquir fins a la quasi supressió tot allò que pot espatllar el record. Si l’acte de recordar és intrínsecament mentider, si parteix d’uns fets viscuts en primera persona, quan es nodreix dels records d’un altre, li podem atorgar la mateixa fiabilitat que a ‘l’infal·lible’ polígraf de Sálvame.
Els quefers de la menjua tenen un vincle molt important amb les circumstàncies de la memòria. Tots tenim les nostres pròpies ‘magdalenes de Proust’ que activen de manera irracional el cordó afectiu amb el culinari. Així, menjar canelons ens pot recordar a la padrina que ja no hi és, fer panades a la mare que ens deixà, i sentir l’olor de la confitura acabada de fer als anys d’infància fa molt de temps oblidada. Aquests actes, i tants d’altres dels que segurament molts gaudim, tenen en la veritat viscuda la seva força, el seu poder, la seva màgia.
Els nostres padrins tenen ben assimilat tot allò que sustenta la tradició culinària de la nostra terra, no en faltaria d’altra, han surat amb ella. El problema és que aquesta tradició té poc o gens a veure amb el que avui és considerat majoritàriament cuina mallorquina. Aquesta versió empobrida, folklòrica i comercial està calant dins l’ideari col·lectiu, per assimilació d’història no viscuda, i està convertint el nostre patrimoni mengívol i també cultural en una ganyota que en lloc d’honorar, fa empegueir. Sempre s’ha dit que la història l’escriuen els guanyadors. Tal vegada deu ser així, jo el que crec és que moltes vegades l’escriuen els desmemoriats.
