Un quart de segle de la darrera gran vaga a educació

PalmaA pesar del tòpic i de l'estereotip que atribueix al professorat una imatge esquerranosa, compromesa i reivindicativa, el cert és que des d'un punt de vista laboral les aigües laborals a l'escola han estat més aviat tranquil·les durant molt anys. Enguany el curs començarà amb una vaga convocada pels sindicats que pot esdevenir indefinida o perllongada en el temps, però fa 25 anys que la institució docent no viu un conflicte digne d'aquest nom.

La darrera gran mobilització tingué lloc el 1988. Faltaven encara 10 anys perquè les Illes Balears assumissin les competències d'educació sota el mandat de Jaume Matas. El PSOE governava Espanya amb una majoria absoluta que semblava imbatible. La professió docent experimentava una expansió com no s'havia vist mai en aquest estat del temps de la II República. Tot just s'acabava d'instaurar l'obligatorietat de l'escolarització fins al 16 anys. La construcció de nous centres de Primària i de Secundària coneixia una acceleració inèdita. Per a les noves fornades de diplomats en magisteri i llicenciats, trobar feina era relativament fàcil.

Dignificació de la professió

Mancava, però, la dignificació de la professió des d'un punt vista retributiu, que era encara una assignatura pendent. S'havia de deixar enrere la saviesa popular que establia una equació entre el sou d'un mestre i la desnutrició. L'escola no havia estat aliena a l'agitació dels anys de trànsit a la democràcia. Existia una certa, i recent, tradició de mobilització protagonitzada, per exemple, pels professors no numeraris. El desencadenant d'aquella vaga que s'enduria per davant el ministre d'Educació, José María Maravall, fou la reclamació de l'homologació salarial amb la resta de funcionaris. Les places que requerien una titulació universitària eren molt millor pagades que les de professors.

El punt de partida

L'ARA Balears ha volgut parlar amb Pere Polo, que en la seva condició de secretari general de l'STEI va viure aquelles jornades en primera línia. El punt de partida va ser una taula reivindicativa elaborada per tots els sindicats a les darreries de 1987: "homologació salarial, reorganització del concurs de trasllats i cobertura de la responsabilitat civil". No fou, doncs, una "vaga ideològica, sinó estrictament laboral i professional", recorda Polo. Davant la negativa de l'administració a assumir les demandes del col·lectiu, el 3 de març de 1988 en plantejà la convocatòria, que "no fou de vaga indefinida, sinó sostinguda en el temps". "S'establí un calendari d'aturades i se'n tornaven a convocar de noves si la negociació no avançava. Es va començar els dies 9, 10 i 17 de març. Davant el bloqueig de la situació, es va continuar amb aturades el mes d'abril, els dies 14, 19, 20 i els dies 26, 27 i 28. El seguiment de la convocatòria oscil·lava entre el 60% i el 70% i "no era homogeni, sinó que depenia dels dies. Es va realitzar també una gran manifestació a Madrid i a Palma. Hi havia més jornades convocades per al mes de maig i la previsió de començar el curs 1989-1990 amb una vaga indefinida".

Amb aquesta perspectiva, el Ministeri va accedir a negociar. Després que el mes de juny Felipe González remodelàs el govern i donàs entrada a Joaquín Solana com a nou ministre d'Educació, es va arribar a un preacord amb la majoria dels sindicats. Amb la unitat d'acció sindical trencada, no va resultar gaire fàcil que fos acceptat pel professorat que, encoratjat per l'èxit de la protesta, encara demanava més. Polo explica que l'assemblea de l'STEI el va aprovar per un estret marge: 51% a favor, 49% en contra"; i a les assemblees dels centres la decisió també era molt ajustada. Finalment, es va realitzar una votació en els centres educatius de tot l'Estat i es va acceptar l'acord amb un 65% dels suports.

Les claus de l'èxit

Pere Polo resumeix d'aquesta manera les claus del que considera l'èxit de qualsevol convocatòria de vaga: "unitat d'acció de totes les organitzacions implicades i no deixar fora ningú, acostar posicions. S'ha de dur a terme una intensa activitat explicativa i tenir clar què es reivindica, quins són els plantejaments màxims i quins són els mínims assumibles, què es pot acceptar en la negociació i què no és acceptable. S'han d'establir mecanismes i criteris clars d'avaluació de l'impacte de la vaga. S'ha de ser conscient de la força que es té en cada moment i de l'esforç que està disposat a assumir el col·lectiu. Finalment, s'ha d'aconseguir la comprensió i la complicitat dels pares i de les mares dels alumnes. Si això no s'assoleix, és molt complicat fer front a la demagògia que es posa en pràctica en nom del dret a l'educació".