La por silenciada
Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors. El títol serà ‘Anit vaig somiar que Paul Auster era Déu’. La idea és que els lectors hi enviïn els seus textos explicant experiències personals, familiars, sempre en primera persona; fragments de la seva vida, tal vegada íntims, potser inexplicables, dramàtics... Aquest és un relat de Merce Llinàs
Tinc por. Por que dormis i ja no et despertis. Por que Morfeu se t’endugui per no retornar-te. Des que hi ets, aquí fora, que tinc por. Odio les nits. Ja no m’agrada dormir. Ho odio, perquè hi ha la por. La por, sí, la maleïda por que passi, que al matí et vegi blau i fred. La por. Domina les hores al llit i no em deixa dormir. Les nits es divideixen en nervis per adormir-me sabent que potser passa i moments entre aquí i allà, posant una mà sobre la teva panxa per assegurar-me que s’alça i davalla, apropant-me a tu per sentir-te respirar, tocant-te els braços per provocar un moviment. Lleu, però suficient.
Tinc por. Molta.
Por que durant el dia es dissipa amb la llum, que es dissimula amb petons i somriures, que s’amaga entre abraçades i carícies. Por que es transforma en angoixa amagada quan no estic al teu costat. Por latent que es transforma en monstre a la nit escanyant-me amb crits silenciats.
Perquè no ho puc compartir. No ho puc explicar. Ho he de silenciar i somriure cada matí amb el primer raig de sol.
No et moris petit meu. No et moris. En el passat, no eres part del meu futur. Ara que hi ets, t’hi necessito. Respira. Sempre. Especialment, de nit.
