Publicitat
Publicitat

SETMANA SANTA

Amb passió continguda

Les processons de Mallorca intenten servar la contenció pròpia enfront de l’efusivitat forana, cada dia més present

Aquests dies sentim giscar les rodes dels cotxes sobre la cera de l’asfalt. Els vespres ens arriben els ressons de cornetes i tambors. Són els dies de passió. La gastronomia completa la Pasqua amb els rubiols i les panades i el frit o freixura del diumenge. La visió d’aquestes festes, però, ens arriba mediatitzada per les imatges d’apassionament i devoció procedents d’Andalusia: cants de saetes o floretes i compliments de “guapa” que trenquen el silenci per adorar la marededéu de torn, passejada sota pal·li per un exèrcit disciplinat i compassat de “costaleros”.

Ens són pròpies totes aquestes maneres de viure els dies de passió? Com haurien de ser les processons per servar fidelment la tradició?

Per Joan Sansó, investigador manacorí, la influència forana que es pot deixar veure a les processons d’aquí és sobretot més sevillana que no andalusa. I tanmateix, l’origen és comú a tots, amb evolucions diferents segons cada lloc. Salvant les distàncies, seria com la influència de Sant Joan de Ciutadella a la resta de festes de participació popular activa. El que reclama Sansó és que “anem a les nostres arrels i les facem evolucionar”. A Mallorca, per exemple, les marededéus no surten sota pal·li, i tampoc no es canten saetes, encara que hi havia música de cant coral, com la composició de Joan Font i Riera, del segle XVIII, que es canta el Divendres Sant dins l’església de Manacor. També a Felanitx hi canten el Conturbata sunt. Els passos són petits i portats a pes, encara que és general a la Corona d’Aragó la incorporació de rodes. L’exageració en les penitències i promeses ha mirat sempre de ser controlada per l’església, i és així que la darrera constància que es té dels enrastats és del 1870, que es passejaven amb el tors nu encordat fins als braços, també encordats aguantant el pal de la creu. Sansó recorda que “com més popular o més ignorant era la gent, més salvatges eren les promeses que es proposaven de complir”. Peus descalços, cadenes o autoflagel·lació eren altres formes de càstig.

Qui hi participa?

Les processons atreuen molt de públic a mirar, però són milers els qui hi desfilen d’una manera o una altra. Sansó divideix en tres les motivacions dels qui prenen part en aquestes desfilades de dol: hi ha molta de gent que ho fa per tradició familiar, perquè ho ha vist fer sempre a ca seva; d’altres ho veuen com una qüestió cultural, i tot i no ser creients hi volen participar perquè ho entenen com una tradició més del seu poble; i finalment, hi ha una minoria que té devoció, normalment gent major que afirma que continuarà sortint mentre la salut li respongui.

Orígens

Joan Sansó explica que, com tantes d’altres celebracions religioses, les processons tenien un origen pagà i eren habituals de les civilitzacions egípcia, hel·lènica o romana, i no fou fins al segle XIV que passaren a formar part dels ritus catòlics. D’aquesta època en són els primers indicis i no és fins ben entrat el segle XVI que ens arriben els primers documents que constaten l’aparició de les primeres confraries, sempre relacionades amb els gremis. La primera confraria de la Corona d’Aragó fou la de la Sang de Barcelona, i la primera de Mallorca, la de la Sang de Ciutat, del 1543.

Ja a final del segle XVII es construeixen petits passos que són portats a pes. Les talles, en un principi, van vestides amb teles, però amb el pas del temps anaren cobrant qualitat. Igualment s’incorporaren les danses. Les que hi són des del principi són les vestes. Segons Sansó, la vesta és el nom genèric que reben les túniques dels penitents. La mostra més clara que aquest element ha estat sempre present a les processons és el fet que cada poble té una manera diferent de denominar-les: campinorats, encapironats, carapunats, sirineus, caraputxes, caperutxes, cucuies... Tots, amb nom diferent, duen la mateixa estructura de túnica i capirot, el característic con que corona la testa dels penitents aquests dies. Aquesta túnica fins al segle XVI fou blanca. A partir d’aquesta època, però, els membres dels gremis la dugueren negra. Els disciplinats, en canvi, anaven de blanc, i transitaven descalços. Una comunitat que no era ben vista per la jerarquia eclesiàstica, fins al punt que hi hagué èpoques amb dues processons: l’oficial i la dels disciplinats, que començava després.

És a partir del segle XVIII que comença la decadència de les processons, amb enfrontaments entre les obreries i l’estament clerical, que, format per membres de l’aristocràcia mallorquina, considerava massa democràtiques les confraries. El cop final va ser l’amortització de Mendizábal, el 1835.

Alguns passos i algunes vestes residuals mantenen les processons de manera testimonial fins al segle XX, el de la recuperació de les processons, amb la fundació de la confraria de la Santa Creu de la Calatrava a Palma, el 1902. És durant aquest segle que s’han mantingut amb més o menys fortuna els elements propis de la tradició, com ara les vestes, els centurions (conservats a Manacor i Son Carrió), la creu dels improperis (avui pràcticament perduda), les vexil·les (unes banderes de grans dimensions amb inscripcions d’escenes de la passió, encara conservades a Felanitx), o els personatges procedents de l’acte sagramental que es feia per representar la passió: els àngels, la verònica, les doloroses, els sant Joan, les tres Maries, que podem veure a molts llocs a les processons del Divendres Sant.

Originàriament, els mantenidors de les confraries i els seus passos foren els gremis professionals i les famílies de casa bona de la Mallorca d’aquell temps. Encara avui, els descendents d’aquelles famílies mantenen el seu pes en les processons. És el cas de la família del contrabandista, financer i polític Joan March. La seva dona, Elionor Servera (1887-1957), era gabellina i devota de la Mare de Déu de l’Esperança, i fou així que el clan Verga pagà, als anys cinquanta, un pas d’estil sevillà sota pal·li dedicat a aquesta marededéu. Encara avui els portadors del pas cobren per la “feina” de transportar-lo a les processons.

Una altra família poderosa que ha marcat l’agenda processional mallorquina són els Isern de Sineu, propietaris de la majoria de confraries i passos de la vila. Mateu Isern, actual batle de Palma, és descendent directe d’aquesta família.

També a Artà hi ha alguns passos propietat de famílies amb senyoriu.