Publicitat
Publicitat

“Jo no vaig venir a Mallorca a això”

El primer dia que va demanar al carrer va ser un dels pitjors moments de la seva vida

Mallorca ha estat durant dècades un lloc idoni per començar una nova vida. Així ho varen creure els centenars de milers d'immigrants estrangers i peninsulars que han instal·lat aquí la seva residència. La crisi ha provocat un canvi dràstic de dinàmica i, de ser una comunitat receptora, les Illes varen començar a perdre població. Però com que la recessió econòmica afecta tot Espanya i hi ha llocs més castigats que l'Arxipèlag, encara hi ha gent que pensa que a Balears hi ha una possibilitat de sortida laboral.

És el cas d'una dona asturiana de 46 anys que va arribar a la illa pensant que hi trobaria una feina. "A Astúries no queda res, han desmantellat la indústria i tot està malament", es lamenta. Ella va deixar ca seva per venir a Mallorca amb el mateix desig, la mateixa motivació que ho varen fer milers de peninsulars a partir dels anys 50. Ara la realitat és ben diferent, però defora sembla que l'efecte miratge continua. "Jo pensava que com Balears té una taxa d'atur baixa en comparació a la resta i hi ha tants hotels...", afirma A. A., qui prefereix només donar les seves inicials. Tampoc vol mostrar el seu rostre i s'oculta darrere d'un cartell de cartró on es pot llegir: "Som espanyola. Deman una ajuda per viure o feina. Gràcies".

Fa dos mesos que demana al carrer. "Jo no vaig venir a Mallorca a això. Jo vénc a cercar el meu lloc", afirma A. A. "Mai a la meva vida no m'hauria imaginat que arribaria a aquest punt, però ni jo ni el meu marit hem trobat res, no tenim més opcions", assegura. Ella i el seu marit fa sis mesos que cerquen feina pels diferents municipis mallorquins. Han recorregut l'illa deixant currículums. Tots dos cerquen feina als hotels o en el sector de la restauració; de moment, sense èxit. I ha arribat un punt que han necessitat ajuda. Amb una combinació de decepció i resignació, afirma: "Ja no podem pagar cap habitació i hem exhaurit el fons de doblers que teníem per subsistir. Hem hagut de recórrer a la beneficència". Fins que varen quedar sense cap recurs econòmic, pagaven 250 euros per una habitació en un pis compartit.

Sobreviure

El primer dia que es veié asseguda en terra, amb el cartell a les mans, demanant ajuda, va ser un dels seus pitjors moments. "És molt, molt difícil. Jo abans els veia a ells demanant i pensava que era normal. Ara encara es fa dur, però menys que abans, fins i tot hi ha moments que ni hi pens", comenta A. A. Encara té esperances de trobar feina, sap que serà més fàcil amb la temporada alta, però tampoc descarta tornar a Astúries. Allà, segons comenta, no tenen feina, però hi ha la família, que els podrà acollir. Tanmateix, aquesta opció no li agrada, després de tot el que han passat durant el darrer mig any a Mallorca. "Jo em conform amb una feina de mileurista, així seríem molt feliços", diu.

La gent passa per davant, gira el cap per llegir el cartell i continua caminant. Durant l'hora que dura la conversa, ningú li deixa caure cap moneda. No dóna per a gaire, el que treu A. A. demanant al carrer, però no es queixa, li serveix per omplir la targeta ciutadana i per tenir uns doblers per cobrir necessitats bàsiques. Fa dos mesos que seu a les Avingudes, cantonada amb 31 de Desembre, devora el forn La Mallorquina. "Mai m'han dit res, ni tampoc m'han posat cap trava. Tot bé", diu, i admet que tampoc s'havia plantejat que la seva presència fos un problema. A més de treure un poc de doblers, a A. A. qualque vegada li demanen el telèfon per oferir-li feina, "perquè com jo dic al cartell que en cerc una... Però després mai m'han cridat. Només una dona m'ha ofert anar a fer net a ca seva. Així, un dia a la setmana em dedic a netejar". El seu cos assegut en terra, aturat, esperant que algú s'aturi un instant, contrasta amb el dels vianants i amb els vehicles que circulen davant seu. Tot i així, per moments sembla invisible.