Publicitat
Publicitat

Un món perfecte

L’altre dia la meva germana, que és mestra vocacional des que als dos anys ja m’obligava a estudiar la cartilla tancada dins el galliner de l’àvia i no me’n deixava sortir fins que no em sabia la lliçó, va venir molt enrabiada -i trista- de l’escola: la mare d’un infant li havia qüestionat que hagués deixat el seu fill sense pati i, amb exigències, va cridar que allò era indignant. Aquesta anècdota, vaig pensar en arribar a casa, deixarà de repetir-se ben aviat. Sí. N’estic segura. Perquè aviat aquesta vida en què ens trobem immersos canviarà. El món serà perfecte. Ho he llegit. Quan totes les ciutats siguin intel·ligents, les coses canviaran. Nosaltres ja hem començat a fer les primeres passes en aquest sentit. Palma acaba de començar els tràmits per entrar a formar part de la xarxa de ciutats intel·ligents o smartcities. Llavors tot anirà com una seda. No ho diria de debò si no m’hagués assabentat que es tracta d’una filosofia de vida que abasta tots els aspectes de la nostra existència: polítiques -ara la política es fa en plural-, de mobilitat mediambinental, administració electrònica i noves tecnologies. A mi em costa entendre què és exactament una smartcity, perquè s’explica amb un llenguatge que utilitza un lèxic enrevessat d’aquells que et sembla que no diuen res. El fet és que Palma serà una ciutat cablejada, cosa que permetrà la connectivitat, les indústries creatives i l’alta tecnologia. Això presuposa que l’educació sigui un pilar fonamental. Anam bé per aquí: tenim uns futurs ciutadans que d’escriure no en saben gaire; ara bé, d’internet es pot dir que no en surten més que per fer els cinc àpats recomanats pels nutricionistes. Fantàstic. També formarà part de la xarxa de “ciutats amigables amb la gent gran”. Perfecte. Pràcticament no en veus, pel carrer, de gent gran. Assumpte resolt. Pel que fa a la sostenibilitat mediambiental, s’ha de monitoritzar la concentració de la contaminació. Per exemple, els contenidors enviaran alertes quan estiguin plens. Nosaltres ja en tenim uns, i de disseny, que estan tan plens que ni es poden usar, i tapats amb unes bosses de plàstic ben decoratives. Totalment inservibles. Es poden estalviar les alertes. Sobre la qüestió dels edificis, tota ciutat intel·ligent de renom ha de posseir edificis d’avantguarda. En això sí que no ens supera cap altra ciutat del món. Gaudim del famós esquelet del Palau de Congressos, avantguardista com cap altre que, a més, dóna la benvinguda als turistes quan arriben a Palma. Una feina que val per dues. Perquè cal tenir en compte en tot moment que la idea de convertir Palma en una smartcity ha sorgit a partir de la demanda turística. Els turistes ho demanen, diuen els entesos. I si els turistes ho demanen, mans a l’obra. No es tracta, simplement, de treballar per un canvi de mentalitat, sinó de fer que els nostres visitants estiguin contents i que, només amb el simple gest de pitjar un botó, disposin de tota la informació que necessitin. La nostra ciutat ha de ser més moderna. És essencial. Alguna vegada m’havia preguntat per què els que gestionen -ara tot es gestiona- el turisme passen tanta pena per què més podem donar als turistes, si a ells només els interessa el sol i la platja. Anava ben errada. Encara els podem donar moltes més coses. Pitjant un botó sense sortir de la seva habitació podran saber si demà plourà i, si és així, com que no podran anar a torrar-se, de quines alternatives d’oci disposaran. Fins i tot des de la dutxa, o asseguts a la tassa del vàter, ho podran saber. I jo que pensava que ja els ho havíem donat tot...

Dos mons paral·lels

En fi, les coses van endavant. Mai no retrocedim. I mentre la meva germana es queixa perquè avui una mare li ha escrit a l’agenda de la seva filla que no es creu que la nina s’hagi passat l’horabaixa xerrant i destorbant la classe -la seva no-, en uns altres despatxos hi ha homes amb corbata que signen papers i més papers perquè la ciutat es torni més intel·ligent cada dia. Jo no acabo d’entendre què vol dir, això. Probablement no ho entendré fins i tot quan per algun lloc, invisible, hi hagi tot un entramat de cables que em permetin demanar qualsevol cosa pitjant un botó. Perquè el que jo veig és que mentre se signen acords per anar cap a un món perfecte, la vida real és una altra. Tenc la impressió que conviuen alhora dos mons paral·lels i que, com en aquell poema de Màrius Torres, entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes que no els deixen acostar. Però segur que m’equivoc. Ho he llegit.