MEDI AMBIENT
Balears 18/08/2017

Ens menjam la roba que vestim: de la rentadora als peixos i mol·luscs

Investigadors estudien com reduir l’impacte mediambiental provocat per les microfibres tèxtils

Martí Gelabert
5 min
Ens menjam la roba que vestim: de la rentadora als peixos i mol·luscs

PalmaT'has trobat mai amb petites bolles que es formen als teixits? La roba es desgasta i és una conseqüència visual d’un fet cada vegada més alarmant: la contaminació de plàstics a la mar. En concret, es deuen a l’esquinçament de microfibres, que provoquen l’alliberació de microplàstics -partícules amb dimensions més petites de 5 mil·límetres-. “Molta gent no és conscient que la roba sintètica és plàstic”, explica la investigadora mallorquina Laura Pibernat, que treballa al centre tecnològic Leitat, a Terrassa. Aquest institut d’investigació ha participat en el projecte, cofinançat per la Unió Europea, Mermaids Life +, que ha estudiat el fenomen dels microplàstics provinents de posar rentadores, en l’àmbit domèstic i en l’industrial, i que acaben al medi marí.

En aquest projecte, en el qual han treballat diversos centres, l’objectiu ha estat el de trobar maneres de reduir l’emissió dels microplàstics provinents de la roba sintètica. Sobretot, des de dos vessants: la detergència i la composició dels teixits. Així, han estat dos anys investigant quines maneres de rentar la roba són les que presenten millors símptomes. Leitat ha pogut detectar, en aquest sentit, certes tendències.

Milers de tones de residus

A l’any, només a la UE es desprenen de les rentadores domèstiques 29.215 tones de microplàstics que van a parar a la mar. La mitjana de rentadores per setmana que es posen a les llars domèstiques europees, segons diversos estudis i enquestes, és de devers tres. Cal tenir en compte que, per exemple, una rentadora de 6 kg de capacitat, amb només roba de polièster, pot abocar quatre grams de plàstic al medi marí. Mermaids ha treballat sobre dos escenaris futurs en relació amb les seves recomanacions i la reducció és notable: si s’apliquen le s instruccions del projecte, podria haver-hi un decreixement del 23,58% (22.325 tones finals). Si, a més, s’establissin regulacions en aquest sentit, la minva podria ser del 69,90% (6.720 tones dipositades).

Aquest juliol, l’Institut Espanyol d’Oceanografia ha recollit diverses mostres d’aigua a les zones costaneres de les Illes Balears -i hi continuarà fins al setembre- i, en totes, s’ha detectat la presència de microplàstics. Altres investigacions n’han detectat també a alta mar. I per tot el món. A gran escala, cal destacar que, en 50 mil·lilitres, pot haver-hi una mitjana de 10 fibres. En altres xifres: en cada quilòmetre quadrat del fons de la mar hi ha l’equivalent a un jersei desfet.

Per què és preocupant? A banda de la contaminació directa, existeix la indirecta. El plàncton introdueix al seu microorganisme aquestes microfibres i les insereix a la cadena alimentària. De fet, s’han trobat peixos i aus amb microplàstics a l’interior. Després, això sovint passa als humans. A més, aquests microplàstics tenen la capacitat d’absorbir tòxics que hi ha a la mar, explica Pibernat. Què vol dir? Que poden atreure substàncies químiques cap a ells que tenen conseqüències tòxiques per als organismes vius. Aquestes substàncies poden ser, per exemple, plaguicides o productes industrials, que són resistents a la degradació. És a dir: una persona que mengi un musclo que prèviament ha ingerit plàncton pot tenir dins el seu organisme microplàstics i aquests agents tòxics que es detallen.

Greenpeace recull en un dossier diversos estudis que detecten microplàstics dins peixos. Per exemple, se’n cita un de portuguès que va trobar-los en el 19,8% de 263 peixos de 26 espècies comercials. Al canal de la Mànega també s’ha trobat en el 36,4% del peix capturat. A les aigües d’Indonèsia tampoc se’n salven: el 28% de peix pescat contenia microplàstics, una mica més que els de les aigües de Califòrnia, als EUA (25%). Per altre costat, un estudi sobre la llagosta noruega va descobrir que el 83% de les mostres que es varen capturar contenia filaments de plàstic a l’estómac.

Ens menjam la roba que vestim: de la rentadora als peixos i mol·luscs

Possibles solucions

Tots els microplàstics que es troben a la mar no només provenen dels teixits, ni prop fer-hi. Poden haver-hi arribat des de la cosmètica fins a la degradació d’altres plàstics que es dipositen al medi marí. El centre tecnològic Leitat, però, ha centrat la seva investigació en els efectes a partir de la rentada de la roba. A través del projecte Mermaids, s’han observat les tendències que menys danyen teixits.

Pibernat explica que sembla millor rentar amb detergent líquid que en pols, ja que aquest darrer “conté ingredients que no es dissolen i creen friccions al teixit”. És a dir, el degraden més. Ara bé, dins la família de detergents líquids, es troben aquells que són per a roba delicada. També s’ha observat que anirien millor, ja que cuidarien més el teixit. Per altre costat, el suavitzant és un element que funcionaria, igual que alguns polímers comercials que s’afegeixen als detergents (serien aquells que ajuden a cuidar la roba). Cal tenir en compte, però, que “el fet d’usar detergent ja és contaminant”. Pibernat exposa que la gent no acaba d’estar conscienciada de la problemàtica que poden suposar els microplàstics, ja que el detergent és “més evident”.

Aquells productes amb agents oxidants (per exemple, blanquejadors), rentar a alta temperatura o amb més revolucions (la roba sintètica no absorbeix tanta humitat i, per tant, es pot rentar a menys revolucions), són elements que suposen més fricció de les microfibres i més desgast. La duresa de l’aigua, explica Pibernat, també hi influeix. Amb aquest darrer, però, poc s’hi pot fer, perquè no es pot controlar la calç que pugui tenir. El que sí que es pot fer, per exemple, és utilitzar pastilles descalcificadores.

Pel que fa als resultats relacionats amb el teixit, també s’han detectat diverses tendències que poden influir en una major contaminació. La longitud de la fibra -el teixit està fet per fil, i aquest fil per fibra- n’és una: com més petita, més possibilitat de rompre’s. Les de polièster poden tenir longituds quilomètriques, però de vegades s’acostuma a mesclar amb d’altres elements naturals i, per fer-ho, s’han de trencar. Com més dens el teixit, com més fils tingui, també seria millor, així com si el fil que el compon té més dur el gir sobre si mateix. Ara bé, com meys dens sigui aquest, menys fricció.

Ara per ara, les investigacions sobre microplàstics es troben en el començament i hi ha moltes incògnites sobre l’impacte que tenen en peixos i marisc i en la salut humana. Així ho determina, si més no, Greenpeace, que adverteix dels perills que poden suposar. El que sembla evident és que tota la mar n’està contaminada i, com que no són biodegradables, es van acumulant de manera exponencial. Intentar disminuir l’abocament d’aquests elements a escala domèstica i industrial és un dels principals reptes de la investigació. Des de Leitat es vol continuar estudiant el fenomen, tot i que per dur a terme aquests projectes, asseguren, és necessària la subvenció pública.

stats