Publicitat
Publicitat

Es lloga paradís

Pare i fill baixen del sòtil tres matalassos que van arreplegar d’un hotel de la zona costanera aprofitant el canvi de mobiliari que feien. També un somier rovellat que exercia de porteria improvisada; els al·lots l’aprofitaven els diumenges per jugar a futbol. Na Victòria, la padrina, tota cofoia, dirigeix les maniobres amb perfecció i sense aixecar gens la veu. Quan parla, tothom s’atura per escoltar-la. Aquest estiu es tornarà a reunir tota la família a ca seva. Tres fills, respectives nores i vuit néts. El motiu és la necessitat de fer front a uns pagaments que arrossega tota la família.

Na Victòria, fent d’amfitriona del clan, va proposar a tots els seus fills aprofitar l’estiu per llogar totes les cases de la família a turistes. La idea li vingué quan topà uns holandesos menjant ametllons a l’ombra d’una caseta que tenen a foravila. Els turistes volgueren quedar fort i no et moguis en aquell barracull durant una setmana. Feren cas omís de les advertències de l’anciana que els indicava, amb senyes, que no hi havia electricitat ni agua corrent; que haurien de treure l’aigua del pou a braç amb un poal mig foradat i il·luminar-se amb un llum de butà.

- Rústico, rústico. Gustar aquí.

Na Victòria s’endugué a la butxaca els tres-cents euros que li donaren. Pel camí ja havia començat a cavil·lar tot aquell pla que els ajudaria a tirar endavant; sobretot després d’adonar-se dels deutes que el seu home, al cel sia, havia amagat fins l’endemà de morir.

Durant un mes sencer, na Victòria, dues nores i una veïna llogada per hores netejaren cada racó de les cases, buidaren estants, arreplegaren llibres, ormejos… transportaren les calaixeres, corcades i plenes de llençols de fil, dins uns sestadors que tenen a tocar de ca seva. Emblanquinaren parets, calaren foc als papers vells i a les fustes que s’acaramullaven pels racons. Semblava la neteja general que es fa just abans de la matança del porc, l’acte més important fins aleshores dins una casa mallorquina. Fins i tot, una de les nores, que treballa a l’ajuntament, va portar mapes i guies turístiques per deixar a l’entrada de les cases. Bé han de saber a quines platges verges han d’anar i a quin restaurant autèntic han de menjar -pensà-.

Els petits, tot molestos, protestaven. Volien estrenar la piscina que un dels fills havia fet construir -il·legalment, és clar- en una de les cases que ara es llogaria de juny a setembre. Anant bé, podrien fer les darreres capbussades a final de setembre, per Sant Miquel.

No hi havia excuses. Na Victòria sempre havia lluitat per la família. Havia pujat tres fills netejant habitacions d’hotel i, molts d’anys després, havia pogut posar un petit souvenir de postals, matalassos de platja i ventalls amb bous i sevillanes estampades. Els deia als nens que ells ja gaudien tot l’any de Mallorca. Que a l’estiu venia gent d’enfora i que els havien de deixar gaudir d’aquest petit paradís. Sort -recorda- que no va vendre res quan hi va haver el boom d’alemanys que començaren a comprar-ho tot. Ara podia treure’n un nou benefici a l’estiu i tenir-ho la resta de l’any. Qui pot fer-ho, per què no! Ens hem acostumat a viure sense treballar. Qui més qui manco es va fer un xaletet a una quarterada rasa a partir d’una barraqueta de roter. A més, ara que el Govern ha perdut l’oremus i premia les pràctiques il·legals, és bon moment per fer-ho -pensa ella-.

A la setmana, aquell campament de refugiats en què s’havia convertit ca na Victòria bullia. Tot era disbauxa i la convivència i l’alegria dels al·lots contrastava amb els morros que les nores i els germans es feien amb els retrets d’un malson d’estiu interminable. Els veïns havien telefonat demanant quin denou hi havia, si passava res greu. Estaven preocupats. Aquell estiu no hi hauria converses a la fresca, davall l’olivera, resseguint els ratpenats a les fosques.

El petit paradís vingué. Russos que desclavaren rajoles de la casa per amagar-hi diners en efectiu, americans que s’acostaven a Petra a beure vi i a visitar la casa de Juníper Serra, austríacs que vingueren a rodar tot l’asfalt de l’illa amb bicicleta… Cada un gaudia a la seva manera del paradís, del nostre paradís.

Els turistes s’emportaren el sol, el clor de la piscina, l’arena a les sabates i un poc del nostre cor, de la nostra estima, malmesa per generacions que s’han venut la terra a favor de l’Iphone5. Nosaltres, butxaques plenes, estalviam i anam veient passar la vida, com qui bufa o fa un alè més llarg.