Publicitat
Publicitat

LES ILLES: GRESOL DE CULTURES

Fer de l’estranger ca teva

L’idioma, el xoc cultural i els perills de la xenofòbia són algunes de les barreres que troben les persones que deixen el seu país per construir una vida a fora

L’arribada a un país estranger no és sempre senzilla. El xoc cultural, la barrera de l’idioma, les qüestions de la convivència amb la població autòctona i les dificultats per trobar una feina són només alguns dels problemes que troben les persones migrants, que en molts casos han hagut de sortir del seu país per tal d’intentar tenir una vida millor.

A l’ARA Balears hem volgut conèixer de primera mà l’experiència d’algunes de les persones que enriqueixen la societat de les Illes i les fan diverses. Han vingut fins aquí d’Àsia, l’Àfrica Subsahariana, l’Amèrica Llatina i la zona del Magreb i tant el temps que ha passat des que van arribar a Mallorca com les motivacions que els van fer deixar casa seva o les dificultats que han trobat en aquest afer varien per a cada un dels casos.

També han viscut diferents encaixos amb la cultura local i algunes tensions pel que fa a la convivència, tot i que les quatre persones que han volgut participar en aquest reportatge insisteixen en la mateixa idea: a les Balears no s’han trobat amb greus problemes de racisme i xenofòbia institucional, però tampoc pel que fa al tracte personal diari amb la població autòctona.

N’hi ha que enyoren casa seva i voldrien tornar-hi en algun moment. D’altres, en canvi, ja se l’han creada aquí, ja sigui a través d’amistats fetes després d’arribar-hi o coneixent algú amb qui han acabat formant una família.

Pel que fa a les tradicions, l’entorn d’aquestes persones influeix a l’hora de decidir si mantenen les seves pròpies, adopten les locals o creen la seva pròpia identitat a partir de la riquesa cultural que es genera quan algú viu la realitat de dues comunitats diferents.

Wilmer Rafael Vergara, ferrer a Montuïri

"Trob a faltar l’Equador, esper poder tornar-hi"

Rafael va arribar fa 15 anys a Mallorca provinent de Milagro, a l’Equador. De llavors ençà ha fet feina amb la pedra en sec, “just quan vaig arribar”, i des de fa 13 anys treballa de ferrer al taller de grues i recanvis Rafel Miralles de Montuïri, on s’encarrega de la confecció de carrosseries de camions, un ofici “que vaig aprendre aquí, a Mallorca”. “Pensau que quan vaig arribar a Montuïri tenia 24 anys, vaig venir acompanyat per la meva germana i una tia, tots tres cercant feina”, assenyala.

Ara té 38 anys i és pare de dos fills. De mares distintes, tots dos viuen a l’Equador.
Un dels infants va néixer a Mallorca, però llavors partí amb la seva mare de nou cap a l’Equador. “Jo també pens que un dia, esper que no gaire llunyà, tornaré a casa meva. A Mallorca es viu molt bé i tinc molta feina, però trob a faltar la meva terra, els meus fills, els meus pares i la meva família”. Des que és a Mallorca ha viatjat dos pics al seu país natal.

Immigració equatoriana al pla

A principis de l’any 2000 hi hagué un corrent d’immigrants de l’Equador a Montuïri, fou així com prop de 80 persones arribaren al poble del pla de Mallorca sobretot cercant una feina.
Rafael recorda que en aquell moment “hi havia molta feina a Mallorca, però en els darrers anys ha minvat moltíssim”. Actualment queden uns 40 equatorians al poble.

Rafael no parla català, però l’entén. És un home discret. “No vaig pels cafès ni surt a la nit, som un home molt casolà. Vaig a la feina, surt i cap a casa, no em relacion gaire”, comenta sobre el seu dia a dia.

Les tradicions que conservam aquí són les festes que feim per Cap d’Any, Nadal o el dia del pare i de la mare, que se celebren molt a l’Equador, però no com les celebraríem al nostre país”.
A Montuïri Rafael té amics mallorquins, marroquins i equatorians. “Al principi de ser aquí vam tenir algun petit problema amb els marroquins pel camp de futbol del Dau, on els horabaixes anàvem a jugar i compartíem la pista, però tot d’una es va arreglar i ens anàvem alternant, també amb els montuïrers que hi volien jugar.

La convivència, però, al poble és molt pacífica i des de llavors no hem tingut cap problema”. 

Julie Chen, professora de xinès

"Si volia viure aquí, havia d’aprendre bé l’idioma"

Quan Julie Chen va venir a viure a Mallorca, feia un any que treballava com a traductora a una empresa de Catalunya i el xoc idiomàtic ja havia afluixat. “Sabia un poc d’espanyol perquè vaig passar un any a l’Argentina quan era adolescent, però quan vaig veure la velocitat i el ritme amb què xerrava la gent em vaig adonar que no entenia res... Vaig pensar que si volia viure aquí havia d’aprendre bé l’idioma i vaig decidir apuntar-me a l’Escola Oficial”, explica.

Va arribar a Espanya acompanyada pel seu germà, però la seva germana ja vivia aquí. Poc després va conèixer el que ara és el seu home, amb qui té dos fills, i això la va dur a Mallorca, de la mateixa manera que li va facilitar la fluïdesa amb el castellà.

També considera que treballar per a una empresa espanyola, en què es veia forçada a practicar cada dia el castellà, va ser molt útil, ja que “molts de xinesos fan feina a empreses que són d’altres xinesos i no estan forçats a canviar de llengua si, per exemple, no hi ha clients”.

Per aquesta taiwanesa de 46 anys, el problema principal que troben les persones xineses que venen a viure aquí és que “el seu objectiu principal és guanyar doblers. Treballen tant per aconseguir-ho que no tenen l’oportunitat d’aprendre bé l’idioma. Evidentment, després van al metge o a una reunió a l’escola dels seus fills i no poden comunicar-se amb el professorat”.

A més de la llengua, Chen explica que li va costar adaptar-se als horaris, tant els d’obertura comercial com els que responen al dia a dia de les persones, perquè a Taiwan les hores per dinar i sopar són més semblants a les del nord d’Europa que a les d’aquí i els horaris als quals la gent jove surt de festa són també diferents.

Durant els més de 25 anys que fa que viu a Espanya, Chen explica que no s’ha trobat “en absolut” essent víctima d’episodis de racisme i considera que l’únic obstacle per a la seva adaptació va ser, de manera temporal, l’idioma.

Chen assegura que gaudeix de tradicions autòctones (completament presents a la seva vida a través del seu marit, que és mallorquí, i dels seus dos fills) i, especialment, del menjar de l’illa. Per exemple, l’arròs brut, el llom amb col i les sopes mallorquines tenen, per a ella, “una espècie d’aire xinès” que li “encanta”.

Mariam Tounkara, mediadora cultural i cambrera de pisos

"Ningú ens explica com funcionen les tradicions aquí"

Mariam Tounkara va arribar a Palma el 2009 gràcies a la reagrupació familiar, perquè el seu marit ja feia molts d’anys que hi vivia. “Vaig deixar els estudis per sortir de Mali. Xerrava francès, un poc d’alemany i un poc d’anglès... Gens d’espanyol”.

Un cop aquí, en va començar les classes: “L’Ajuntament de Palma, en general, ajuda les persones que venen de fora. Vaig estudiar espanyol amb ells durant un any i després varen dir-me que ja en tenia un bon nivell. He continuat fent-ne classes, però amb Càritas”.

Amb Càritas és, precisament, amb qui treballa com a mediadora cultural (una feina que combina amb la de cambrera de pisos i amb la presidència de l’Associació de dones de Mali). Tot i així, considera que, per a la gent del seu país, “és difícil mantenir les tradicions i les cultures” amb les quals arriben.

“Ens agradaria poder tocar música, ballar... Però ningú no ens ha posat facilitats per fer-ho. També voldríem participar de les tradicions d’aquí, però ningú no ens explica com funcionen: on has d’anar, com t’has de vestir, què hi has de fer...”.

Les seves filles varen néixer a Mallorca i, a l’escola, aprenen tradicions, com per exemple Sant Antoni, però per a aquesta maliana de 30 anys és més complicat: “Encara no tenc cap amiga blanca. Faig feina amb elles, per exemple, però no ens hem fet amigues... No compartim les mateixes coses, no ens hem juntat per xerrar, tot i que sé que algun dia arribarà”.

Considera que és important no centrar-se en el racisme, perquè no n’ha “patit aquí”, encara que sí que hi ha persones que l’han tractada “malament”. Una vegada, per exemple, li varen negar una feina per ser negra: “Varen dir-me que no podien fer-me contracte”. També ha sofert atacs racistes al carrer. El darrer, la setmana passada, quan un nin d’uns deu anys va cridar-li que era una “puta negra” després que, sense voler, ella pegàs un cop a la seva mare. “Això és una mostra de quanta educació falta. Vaig haver de dir a la dona que controlàs el que ensenya al seu fill”, conta.

Tot i això, insisteix que no vol posar gaire atenció en el racisme. Explica la seva història mentre cuinen a ca seva una paella i celebra amb les seves amigues una reunió de comiat: “Vaig de visita a Mali i és tradició organitzar un dinar, que vingui tothom a dir adeu, xerrar, cantar, ballar...”.

Latifa Laksiri, mestressa de casa

"M’agradaria fer feina de cuinera en un hotel"

Latifa Laksiri és marroquina i fa 12 anys que viu a Mallorca. És mestressa de casa i té tres fills: un de 10 anys, un altre de 8 i el menut de 9 mesos.

Latifa va néixer a Nador, població propera a la frontera del Marroc amb Melilla, sap escriure i parla perfectament el castellà, com els seus fills, nascuts tots a Mallorca. Arribà a 18 anys a l’illa, ara en té 30 i ha intentat fer feina de cuinera a la restauració, però “no n’he trobada. He fet alguns cursos de formació de cuina, però no he tingut sort i m’he dedicat a la criança dels meus fills”, assenyala.

Membre de mares voluntàries

També ha assistit a cursos de formació de castellà i és molt activa a l’AMIPA de l’escola dels seus fills. “Tenim un grup de mares que ens diem ‘mamàs voluntàries’ i des d’allà muntam activitats per als infants de l’escola i també del barri”.

Reconeix que li agrada viure a Palma, “on tenc moltes amigues”. “Malgrat que els meus pares i família viuen a Nador, aquí he fet relacions d’amistat amb persones que són com germanes, amb qui em duc molt bé i amb qui particip molt activament a la barriada de Pere Garau. Amb aquestes amigues no ens coneixíem abans del Marroc, sinó que ens hem trobat a la ciutat”. Pel que fa a les tradicions, Latifa i el seu marit segueixen els costums del seu país i impregnen els seus fills d’aquests valors. “Educar els nostres fills aquí és més fàcil i es relacionen mig en castellà, mig en marroquí i gairebé gens en català”, assenyala. “Els nostres tres fills són espanyols, només van al Marroc un pic o dos a l’any”, afegeix. Latifa no va a la mesquita: “Jo no hi he anat mai i el meu marit hi ha anat alguna vegada. La integració a Mallorca ens ha estat molt fàcil, mai no hem tingut cap problema”, comenta la marroquina que, tot i així, no ha volgut mostrar la seva cara a la fotografia d’aquesta entrevista.

Prefereix la ciutat

Tot d’una que el matrimoni s’instal·là a Mallorca, anà a viure a Montuïri, però per motius de feina del marit de Latifa aviat anà a viure a Palma. A la jove li agrada molt més viure a la ciutat que al poble, encara que de vegades el seu marit treballa a Montuïri i s’ha de desplaçar.

Ara, Latifa es dedica a la criança dels fills, sobretot del més petit, que té nou mesos i encara necessita la seva mare. Duu el vel i és mot fidel a les tradicions del seu país. Li agradaria fer feina i intentarà cercar-ne quan el seu menut sigui més gran. “M’agradaria ser cuinera en un hotel”, conclou.