Publicitat
Publicitat

Les illes, ‘laboratoris naturals’ del planeta

Científics de l’Imedea (CSIC-UIB) lideren diversos projectes de conservació a diferents arxipèlags del món

Els científics consideren els sistemes insulars el millor “laboratori natural” per a l’estudi de l’evolució dels ecosistemes, l’ecologia de poblacions i l’extinció de plantes i animals. La biodiversitat única dels arxipèlags es troba amenaçada per la pèrdua d’hàbitats, la degradació, la sobreexplotació de recursos naturals, els efectes de l’acció de l’home i la introducció d’espècies exòtiques o invasores. Josep Antoni Alcover i Anna Traveset són dos investigadors del l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea) -centre mixt del CISC i la UIB- que lideren equips i projectes internacionals especialitzats en la recerca d’ecosistemes a arxipèlags llunyans, des de les illes macaronèsiques fins a les Galápagos.

Josep Antoni Alcover és investigador del CSIC al departament de Biodiversitat i Conservació de l’IMEDEA i fa anys que investiga els efectes que va tenir sobre la biodiversitat l’arribada de l’home a la Macaronèsia, una regió biogeogràfica formada per diversos arxipèlags de l’Atlàntic central més pròxim a la Mediterrània. Ara acaba de fer públics els resultats d’una recerca realitzada a una cova situada en un volcà de 12.000 anys, al sud-est de l’illa Graciosa (a l’arxipèlag de les Açores), on s’han trobat restes òssies d’un pinsà batejat amb el nom de Pyrrhula crassa. Fins fa alguns centenars d’anys, aquesta espècie de pinsà, una petita au canora de bec molt curt i robust, vivia a l’illa Graciosa. No obstant això, l’arribada de l’ésser humà a aquesta illa en va minvar les poblacions i va acabar extingint-se, com ha ocorregut amb nombroses espècies d’aus a altres arxipèlags, com les Canàries i Madeira. “És el primer ocell passeriforme extint que es descriu a les Açores, però no serà el darrer”, adverteix Alcover, coautor del treball publicat a la revista científica Zootaxa i que s’ha centrat en l’anàlisi de la morfologia del bec del pinsà per determinar la nova espècie. L’equip internacional que ha elaborat el treball està integrat per J.C Rando, H. Pieper, Storrs L. Olson, F. Pereira i J.A. Alcover.

L’ocell, que era el més gran del seu gènere segons la grandària de les restes del crani que s’han trobat, presenta una certa semblança, per la seva capacitat de vol, amb l’actual pinsà d’una altra illa de les Açores, Sao Miguel, que actualment es troba en estat ‘vulnerable’ d’extinció per culpa de l’extensió de l’agricultura i la desaparició dels boscs de laurisilva. “El bec, curt i ample, no solament era considerablement més gros, sinó també relativament més alt que el del pinsà comú i que el de Sao Miguel, i presentava una configuració molt robusta, que fins a cert punt recorda la del bec d’un petit lloro”, detalla l’investigador mallorquí.

Les illes Açores varen ser colonitzades durant el segle XIII pels portuguesos, encara que podrien haver rebut la visita de víkings fa més de mil anys. De la mateixa manera que ha succeït a les Canàries o a Madeira, diferents espècies d’aus han anat desapareixent durant el darrer mil·lenni a causa de l’arribada de l’ésser humà juntament amb diferents espècies invasores. Les colonitzacions humanes varen produir la destrucció i la crema dels hàbitats de les illes en què s’anaven assentant els humans i varen afectar les aus que formaven part de la seva fauna autòctona. El pinsà Pyrrhula crassa de les Açores no en va ser una excepció i es veié afectat fins a l’extinció. La introducció d’espècies invasores de plantes ha minvat i reduït fins al 3% de la seva superfície original l’extensió dels boscs de laurisilva en els quals habitava aquesta espècie d’au. Segons els científics, a pesar que fins avui dia només s’han identificat restes de Pyrrhula crassa a Graciosa, és possible que aquesta espècie també habitàs a altres illes de l’arxipèlag de les Açores.

Dispersors de llavors a les Galápagos

D’altra banda, Anna Traveset és professora d’investigació del CSIC al grup d’Ecologia Terrestre de l’Imedea i està especialitzada en els “processos mutualistes” (les relacions entre espècies en què totes es beneficien entre elles) que tenen lloc en ambients insulars, així com en els aspectes relacionats amb la seva conservació. Entre altres projectes, des de fa set anys avalua les amenaces de les espècies invasores dins els ecosistemes de les illes Galápagos, estudiant les interaccions entre les plantes i els animals pol·linitzadors i dispersors de llavors.

Un equip internacional liderat pel CSIC -integrat per M. Nogales, A. González-Castro, B. Rumeu, A. Traveset, P. Vargas, P. Jaramillo, J. M. Olesen i R. Heleno- ha estudiat aquesta interacció a les Galápagos i ha descobert que fins a 16 espècies de vertebrats dispersen almenys 58 espècies de plantes. Els científics van estudiar, al llarg d’un període d’un any, els principals ambients d’aquest arxipèlag volcànic situat a l’oceà Pacífic i arribaren a la conclusió que és necessària la participació de diferents espècies de vertebrats per garantir una “dinàmica saludable” dels ecosistemes insulars oceànics.

El treball, que s’ha publicat recentment a la revista Ecology, va analitzar la dispersió de llavors mitjançant la ingestió de cinc tipus d’animals: tortugues gegants, sargantanes de lava, aus mitjanes, ocells petits i pinsans endèmics d’aquestes illes. Basant-se en el nombre de llavors presents en els excrements, els científics del CSIC van arribar a la conclusió que les tortugues gegants i les aus mitjanes són les que dispersen més quantitat de llavors, però els ocells petits són molt més eficients perquè són els únics que aconsegueixen que les llavors es converteixin en plantes adultes.

Per regla general, els sistemes insulars ofereixen la possibilitat d’analitzar ecosistemes menys complexos que els continents. Conèixer la distribució i la funció de cada espècie en la dispersió de llavors és fonamental, assenyalen els investigadors. El 90% de les espècies d’ocells i el 75% de mamífers que s’han extingit a tot el planeta ho han fet a illes oceàniques. Si desapareix l’espècie que dispersa les llavors d’una planta, aquesta pot veure’s afectada negativament a l’hora d’escampar les llavors.

Respecte dels ecosistemes insulars, Traveset recorda que les interaccions que es produeixen en aquests ambients entre les plantes i els animals que les pol·linitzen i dispersen són, en general, “més fràgils” que en el continent. Moltes d’aquestes interaccions pateixen actualment l’amenaça del canvi global, especialment amb el problema de les espècies invasores. La investigadora de l’Imedea considera “imprescindible conèixer encara més aquestes interaccions biòtiques de zones insulars perquè cada illa representa un ambient únic i irrepetible”.

‘TEORIA BIOGEOGRÀFICA

DE LES ILLES’

Enguany se celebra el 50è aniversari de la publicació de Theory of Island Biogeography (La Teoria Biogeogràfica de les Illes), el 1967, per Robert MacArthur i Edward O. Wilson. Es tracta d’un treball que en el seu dia va proporcionar un marc fonamental per comprendre els processos ecològics que regeixen la diversitat d’espècies a les illes oceàniques, la colonització de noves àrees geogràfiques i les extincions locals. Els dos autors van aportar les eines matemàtiques necessàries per tal que els científics poguessin predir el nombre d’espècies que poden coexistir a una determinada zona, establint patrons geogràficament predictibles d’immigració, d’extinció i d’especiació (el procés evolutiu pel qual s’originen noves espècies biològiques). Coincidint amb aquesta commemoració, la revista Science publica, en el seu darrer número, un article científic en el qual diversos autors -Robert J. Whittaker, José María Fernández-Palacios, Thomas J. Matthews, Michael K. Borregaard i Kostas A. Triantis- fan un recordatori i una revisió contextualitzada del tractat de MacArthur i Wilson.

Un dels autors de l’article és José María Fernández-Palacios, catedràtic i responsable del grup de recerca d’Ecologia i Biogeografia Insular de la Universitat de La Laguna. La biografia insular és un camp de la biogeografia que estableix els factors que afecten la biodiversitat de comunitats naturals aïllades. Fernández-Palacios explica a l’ARA Balears que, mig segle després, “hem fet un salt qualitatiu molt important gràcies al desenvolupament tecnològic, que ha multiplicat la capacitat de cartografiar; gràcies a les tècniques moleculars i gràcies a la potència dels ordinadors, entre altres avanços que han rellançat la biogeografia”. Aquest investigador canari, que també ha col·laborat amb Josep Antoni Alcover i Anna Traveset en diversos projectes, considera que tant l’ecòleg MacArthur com l’entomòleg Wilson van obrir un camí quasi “inèdit” des de Darwin, “amb una feina revolucionària que va assentar les bases de la nova biogeografia insular, una disciplina que llavors va passar de ser descriptiva a predictiva. Això té molta transcendència en els processos d’extinció d’espècies -puntualitza- i més si tenim en compte que la majoria d’aquestes extincions corresponen a zones insulars”.

L’article científic publicat a Science conclou que els avenços produïts gràcies a les capacitats analítiques i de modelatge dins la ciència del sistema biològic i terrestre, sumats a la combinació d’un gran nombre de dades estadístiques, han derivat en una “nova” biogeografia insular, en la tradició de la teoria de MacArthur-Wilson, generant i testant models predictius, però capaç també d’adaptar-se a un conjunt més sofisticat de dinàmiques geològiques insulars i ambientals, i amb una comprensió més àmplia dels patrons i processos del flux genètic i entre arxipèlags. En el futur, s’assegura a l’article, la biologia molecular i altres dades serviran per “desbloquejar” qüestions encara no resoltes en biologia i biogeografia.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF