Aquests dies hem sabut que els habitants de les Balears són els segons que més aporten a l’Estat, i els de Catalunya, els tercers, mentre que ocupen la novena i la desena posició, respectivament, en el rànquing del finançament. Són dades de la liquidació del finançament autonòmic corresponent a l’exercici 2015, que s’ha fet efectiva aquesta setmana. El greuge no va camí de minvar i escanya els governs, que no poden complir els seus compromisos socials, a més d’alimentar una imatgeria paternalista en què només Moncloa sap el que convé a cada una de les comunitats i les premia o les castiga segons interessos que no tenen res a veure amb l’equitat, la productivitat ni l’eficiència. Partidisme i càlcul electoral allunyat del rigor de qui cerca garantir el creixement econòmic i millorar el benestar.
Amb aquests antecedents, l’amenaça que ahir va fer a Catalunya el govern Rajoy, per boca del seu portaveu, Méndez de Vigo, de retirar els diners del FLA si no s’accepta la tutoria constant dels comptes de la Generalitat, només pot interpretar-se des de la desesperació d’un executiu central que necessita oferir la imatge d’intransigència per mantenir la cohesió del seu electorat davant les accions del govern Puigdemont. Cada passa a Catalunya tindrà la contundent reacció a Madrid és el missatge que, lluny d’iniciar un camí de diàleg, es reafirma en el menyspreu. Una intransigència que també patim a l’Arxipèlag, amb constants amenaces sobre la minsa capacitat legislativa que ens atorga una visió molt centralista de l’Estat.
La casualitat de la visita del conseller Romeva a Mallorca el mateix dia de les amenaces del govern espanyol és una oportunitat per recordar que, a part de compartir importants capítols de la història, ens uneix la necessitat de revisar la relació amb un Estat que ens escapça les esperances d’un país més digne i just. Necessitam un finançament que permeti al Govern de les Illes Balears fer front als reptes que, en tots els àmbits, amenacen el progrés. Calen recursos per reconduir una economia que creix en turistes, mentre que baixa en renda per càpita i ens situa lluny dels llocs capdavanters dels quals no fa gaire gaudíem. I cal més autogovern, sobirà en allò que ens condiciona i determina, com la cultura, la llengua i la limitació dels recursos.
