30 ANYS DE LA LLEI
Balears 29/04/2016

Els fills de la normalització lingüística

Els infants que s’educaren en català han esdevingut factor clau per al desenvolupament de la llengua

Margalida Mateu
4 min
CEIP Joan Veny i Clar

PalmaQuan l’any 1986 s’aprovà la Llei de normalització lingüística, els infants de llavors es trobaren amb un nou panorama, sense ser-ne conscients, però a les escoles públiques la normalitat en l’ensenyament va passar a ser de manera progressiva en llengua catalana. Un dels objectius de la llei és el de garantir el coneixement i l’ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament. Aquesta fou la teoria. Ara bé, com ho visqueren els infants de les Illes en el dia a dia? Ho hem demanat a joves que aleshores eren petits i ens han explicat la seva experiència en algunes de les escoles de Mallorca, Menorca i Eivissa. S’ha de recalcar que hem trobat moltes disparitats si ens referim a infants que han estudiat en escola pública o privada. A la privada, la majoria de nins continuaren aprenent en castellà llevat de l’assignatura de català o llengua vernacla. Avui, trenta anys després, a la majoria d’escoles privades l’ensenyament és predominantment en llengua castellana. Pel que fa a l’escola pública, coneguem-ne els següents tres testimonis.

Ve la televisió a l’escola

Toni Bonet (1984) ens relata com, un dia del curs 1995/96, la rutina diària de la classe de 6è d’EGB del Col·legi Públic -encara no era CEIP- Joan Veny i Clar, de Campos, es va veure trastocada per la notícia que “ens acabava de donar la nostra tutora: la setmana següent vindrien uns càmeres de l’Informatiu Balear a gravar-nos. ‘A nosaltres? Jo no hi vull sortir, a la tele, que em fa vergonya!’, deia un company. Una alumna, més atrevida, li responia: ‘Idò jo sí, i diré a ma mare que posi les notícies! Quina il·lusió, jo a la televisió!’. ‘No tenc vídeo, no ho podré gravar’, es queixava un tercer. El motiu de la visita de la premsa no ens interessava gaire, a nosaltres, alumnes d’11 i 12 anys. De fet, ni l’acabàvem d’entendre: L’escola ha guanyat el premi Baldiri Reixac de la Fundació Carulla. Des del curs 1985/86 empra el català com a llengua vehicular i d’ensenyament a totes les seves assignatures; va ser un dels primers centres educatius a fer-ho. Els nins de l’aula vàrem continuar parlant entre nosaltres sobre com ens en sortiríem d’aquell gran embolic de la tele, ignorant el que ens havia explicat la professora. De fet, no va ser fins molts anys més tard que vaig saber que hi havia centres educatius que, de manera conscient i explícita, havien decidit que la llengua vehicular de totes les seves assignatures fos el català. I que això havia estat un gran avanç que havia costat molt assolir. Potser podia ser d’una altra manera? Hi insistesc, temps després de deixar de ser alumne de l’escola vaig descobrir -fet que em va sorprendre molt- que el que havia viscut durant tota la meva educació a Infantil, Primària, ESO i Batxillerat -una escolarització 100% en català, excepte les matèries de castellà i anglès- no havia estat la norma general a altres pobles o centres i, a més, es podia tornar a modificar en un altre sentit. L’ús de la llengua que fèiem a l’escola -totes les assignatures en català- ni me’l plantejava: el veia com un fet del tot natural, gens problemàtic. Certament, de llavors ençà han passat 20 anys, i la realitat social del Campos rural d’aquell temps ja no es tornarà a repetir. No obstant això, viure amb naturalitat la qüestió lingüística i la seva legislació hauria de ser una constant”, conclou Bonet.

Toni Bonet

Borja Contreras és de Maó, de pare militar, de Mèrida, i de mare de Talavera de la Reina. Arribaren a Menorca per feina; ell, però, ja va néixer a l’illa. “De fillet anava a l’escola pública del Castell i, tot i que ens ensenyaven moltes de les assignatures en català, fins que no vaig arribar a l’institut no em vaig atrevir a parlar-lo”. Ara bé, el va aprendre tant a l’escola com també -ens comenta- “mirant la televisió: TV3 i el Club Súper 3”. Borja explica que a l’escola Ángel Ruiz i Pablo del Castell la situació social i lingüística estava bastant separada: per una banda, hi havia els fills dels immigrants que parlaven en castellà i de classe social més baixa i que “treien més mala nota”, i per altra, hi havia els menorquins, que “rallaven en menorquí i amb poder adquisitiu més alt”. Borja se sentia una mica estrany. “Jo era un alumne exemplar, treia bones notes i estudiava, però em relacionaven amb els castellanoparlants”. Fou a poc a poc quan Borja, sense ser-ne gairebé conscient, començà a fer el seu dia a dia en català, “sobretot quan vaig fer primer d’ESO a l’institut”. Ara Borja viu a Mallorca i parla en català amb normalitat.

Borja Contreras

Laura Marí és eivissenca “de pagès, com diuen els vilers”, malgrat que la seva formació de Primària i Secundària la va fer en una escola i institut d’Eivissa. “A casa sempre hem parlat eivissenc”; ara bé, l’EGB, tot i que va néixer l’any 1983, la va fer en castellà perquè “era una escola de monges”. No fou fins a l’institut Santa Maria de Vila, on Laura s’incorporà a 3r d’ESO, que “vam fer alguna assignatura en català, però gairebé quasi tot era en llengua castellana, llevat d’alguns professors. Record Bernat Joan, Neus Riba i Rosa Vallès, que feien les classes en català; gairebé cap altre més”. No fou fins a la UIB, quan vaig venir a estudiar a Palma, que “vaig fer totes les assignatures en català”. “A Eivissa el que ha passat sempre és que hi ha molta gent de pares de fora que no han parlat mai en català. Conec molt poca gent els pares de la qual siguin de fora i utilitzin el català, només parlen català els de pares eivissencs. Amb els amics tot està molt mesclat: majoritàriament feim servir la llengua castellana per comunicar-nos”. Laura ara és al capdavant d’una escola de música a Vila i fa les classes en català.

Laura Marí
stats