“Els excessos del Codi Penal no ens protegiran, ens estan venent fum”

PalmaD’acord amb el darrer informe de la Xarxa d’Organitzacions Socials de l’Entorn Penitenciari, que és del 2015, la taxa de delinqüència a l’Estat és d’un 44,7%, una xifra significativament inferior a la mitjana europea, que s’eleva fins al 61,3%. No obstant la baixa criminalitat, el nombre de persones privades de llibertat és de 133 per cada 100.000 habitants, un 34% per sobre de la mitjana europea. Aquesta dissonància posa en evidència, pels advocats que integren la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de les Balears (ICAIB), que l’Estat abusa de les penes privatives de llibertat. “Aquesta tendència no ha fet més que incrementar-se”, asseguren dos dels advocats de la comissió amb els quals hem pogut parlar: María del Pilar Barceló i Antoni Vicenç.

D’altra banda, mentre que el 1975 hi havia 8.440 presos a Espanya, el 2015 n’hi havia 61.614. Això significa que la població reclusa ha augmentat un 500% des de la transició democràtica espanyola. Addicionalment, l’Estat se situa entre els països europeus on els interns compleixen penes més llargues. Segons un informe del Consell d’Europa del 2014, mentre que a Alemanya i a Holanda gairebé la meitat dels presos (43%) tenen condemnes curtes, inferiors a un any, Espanya preveu unes condemnes més llargues i el compliment de bona part de la pena imposada pels òrgans judicials, amb poques rebaixes. Aquesta disparitat té a veure amb el Codi Penal: el de l’estat espanyol ha sofert més d’una trentena de reformes, la majoria de les quals han augmentat encara més la duració de les penes i han dificultat l’aplicació de mesures alternatives de reinserció.

Ideologies ocultes

Al web d’Institucions Penitenciàries d’Espanya diu que “el temps a la presó ha de servir per reeducar, reinserir i preparar per al retorn a la llibertat”. Amb tot, tant Barceló com Vicenç asseguren que aquesta idea no es compleix en la pràctica. Com explica Vicenç, els criteris polítics que determinen el Codi Penal i el règim penitenciari vigent estan dominats pel discurs neoliberal dels Estats Units i la Gran Bretanya, que es basen en la creença que l’acte criminal respon a una lliure elecció de l’individu. “Aquest discurs també deixa en segon pla tots els factors culturals, econòmics o laborals que tenen a veure amb la gènesi d’un crim”, apunten els lletrats. Aquesta concepció “ha calat en la societat mitjançant arguments populistes que han inundat els mitjans de comunicació, els espais acadèmics o la política”, diu Barceló.

Cronologia d’una pèrdua

Per prendre consciència d’aquest procés, cal remuntar-nos a la llei orgànica que aprovà el primer parlament democràtic el 1979, que demostrava que s’havia assolit un consens social important sobre un nou model penitenciari. “Sortíem d’una època profundament marcada per la repressió franquista”, recorda Barceló. “El debat de la política criminal era plenament vigent a tots els estrats de la societat i els diferents moviments reivindicatius exigien un canvi des de les institucions”, remarca.

Ben entrada la democràcia, recorden que esclatà un fenomen social nou: l’onada de casos d’addicció a l’heroïna i a altres drogues es propagava. Es varen encendre totes les alarmes i va estendre’s la percepció d’inseguretat ciutadana. “Davant la incapacitat de les institucions de fer front a la complexitat real del problema, van augmentar les condemnes per tràfic de drogues”, explica Vicenç.

Des d’aquell moment, assenyalen que el Codi Penal anà canviant, gradualment, arran de l’anomenada ‘política criminal de l’enemic’, basada en la creença que el fet delictiu no respon a la lliure elecció del delinqüent, sinó a un impuls incontrolable. Aquesta idea va conduir al pensament que es feia necessari separar del ciutadà el potencial criminal. Per Vicenç, la llei orgànica que s’aprovà el 1995 és un clar exemple d’aquesta tendència que marcava clarament el camí de l’Estat en contra d’una diversificació de les penes i la reducció de les condemnes.

L’atemptat de les torres Bessones, l’11 de setembre del 2001, també suposà un punt d’inflexió. Barceló sosté que el discurs neoliberal va absorbir el discurs de la por, arran de la nova amenaça del terrorisme. “Va ser aprofitat per les institucions a l’àmbit mundial per devaluar els drets tradicionals”, subratlla, i posa d’exemple l’Acord per afermar la unitat en defensa de les llibertats i la lluita contra el terrorisme, aprovat el gener del 2015 i que, en la seva opinió, suposà una acceptació implícita d’una mena de cadena perpètua, a efectes pràctics.

“Les reformes que fan més repressiu el Codi Penal sempre es fan en nom de la seguretat”, diu l’advocada, mentre que considera que el que caldria és “engegar una reflexió per controlar la criminalitat tenint en compte tots els factors culturals, econòmics o laborals que el model neoliberal -i la seva idea de la intervenció mínima de l’Estat en qüestions socials- ha deixat al marge”. En aquest sentit, Vicenç apunta que “s’abusa clarament del Codi Penal, des del qual s’enfoquen molts problemes que haurien d’abordar-se des de l’educació, la sanitat psiquiàtrica o la sociologia”. “De la presó, les persones en surten com entren”, hi afegeix, i recorda les paraules del famós psiquiatre José Antonio García-Andrade, qui assegurà que una pena de presó de més de deu anys suposava un deteriorament humà social i cognitiu irreversible.

Traslladar el debat a la societat

Una vegada que els acusats són condemnats a penes de presó, han de fer front a un “entorn obertament hostil”, asseguren els lletrats, que expliquen que, “a l’àmbit penitenciari, els drets i les condicions dels reclusos també s’han devaluat”. Per exemple, apunten que a la presó de Palma hi ha menys de deu psicòlegs per a uns 1.600 interns i “gairebé mai fan entrevistes de més de deu minuts amb els presos”, lamenta Barceló. A més, les institucions penitenciàries són “absolutament opaques”, diu, i assegura que un dels principals problemes de les denúncies creuades per suposades agressions entre presos i funcionaris és, precisament, aquesta manca de transparència: “Des de fora, ningú sabrà mai cert què ha passat”. No obstant això, “aquest debat queda tancat a l’àmbit dels juristes i dels acadèmics, tot i que el que convindria és tornar-lo a dur a l’àmbit de la societat i la política, des d’on és possible el canvi”, diu Barceló. Segons expliquen els advocats, el pensament polític criminal neoliberal s’ha instaurat en el discurs dels dos partits tradicionalment majoritaris: el PP i el PSOE. “Podem, per exemple, partit més jove, no ha entrat encara al debat”, indica Barceló.

Les propostes de la comissió es fonamenten en les de la campanya ‘Un altre dret penal és possible’, creada fa prop d’una dècada i integrada per centenars de professionals del dret, ciutadans anònims i associacions que advoquen per la humanització del dret penal a l’Estat. Des de l’inici, sostingueren que existia un important desconeixement dels ciutadans sobre el funcionament i les conseqüències que el sistema penal i penitenciari té en les persones. Igualment, argumentaren que la criminalitat no podia resoldre’s mitjançant l’aprovació de normes penals, ja que aquest fet aporta una falsa imatge de seguretat que incrementa la despesa pública. “La seguretat no pot garantir-se endurint els mitjans punitius, ens estan venent fum”, conclou Barceló.