Balears 23/04/2014

La dieta de la immortalitat

Rosa Planas
4 min

La dieta és la raó de les malalties. El que mengem es converteix en part de la nostra carn, dels nostres ossos i de la nostra sang; d’això, en depèn la nostra vida. Mengem el que ens agrada, el que ens omple, el que ens satisfà sense parar esment en què es convertirà després. Seguim els consells dels metges, dels dietistes, dels que enraonen les qualitats de tal o qual aliment. I ens sentim segurs amb els consells de Sanitat, dels organismes que vetllen per les nostres menges saludables. Però heus ací que esclata una infecció, un enverinament o una epidèmia, de sobte tremolem de dubte. No sabem per on prendre ni què hem de fer per evitar ser les víctimes del perill que amenaça.

Peix xinès

Llavors salta la carpa, aquest peix xinès de llarga vida que, consumit, diuen que alenteix l’envelliment i ens fa gairebé immortals. La carpa és un peix lleig i extraordinari que viu en el fang, es fa gran i arriba a pesar més de trenta quilos. Aldous Huxley li dedicà una novel·la, After many a summer, on contava la història de les carpes dels vivers d’un castell de Francònia, els nobles habitants del qual les mantenien com una propietat hereditària intransferible fins que un estrany milionari americà fa que en robin una parella. En analitzar-los s’adona que els peixos encara porten una anella a la cua que indica l’any de la seva naixença: 1761.

L’estat de les carpes franceses era envejable; amb els seus gairebé dos segles de vida, gaudien d’una salut perfecta. Aquests peixos exemplifiquen la capacitat de la naturalesa per a regenerar-se, per a no deixar-se arrossegar en el pedrís de la decadència que, aplicat a la persona, és com dir ésser sense estar, residir temporalment en el cos que se’ns ha designat, cosa que ens permetria dissenyar un nou mecanisme. Una utopia. Però la novel·la de Huxley provava -prova- que hi ha persones disposades a intentar-ho, a fer del seu cos un laboratori del qual disposar amb absoluta sobirania. Si l’invent arribés a funcionar, la malenconia deixaria d’existir, almenys durant un temps, i s’estimularia l’energia cerebral que condueix a la felicitat. Una felicitat prou duradora, basada en el funcionament del cos i en la seva submissió total a la voluntat. Un encaix tan perfecte que gairebé permetria arribar a la immortalitat. Però cal fer una digressió. Segons Huxley, que no deixava de ser l’home religiós que tots portem a dintre, com més s’allarga la vida, amb més facilitat hom entra en relació amb el mal. Com més vivim, més fàcilment ens lliurem a l’egoisme i als seus monstruosos requisits. Viure més del compte pot equivaler a la condemnació eterna. Així ho va percebre Faust cap al final de la seva vida prestada. S’adonà que allargar la condició humana és perpetuar l’estat d’imperfecció, millorar el seu rendiment negatiu, ultrapassar les mesures de la consciència, eternitzar el pecat.

En paraules del senyor Propter, personatge de la novel·la de Huxley, es poden tenir totes les virtuts i malgrat això continuar essent un ésser absolutament dolent. I posa com a exemple el Satan de Milton: fort, generós, lleial, prudent, disposat al sacrifici, però totalment maligne. Com els dictadors, com els salvadors de la pàtria, com els esforçats cabdills de les croades, com els grans herois de les matances històriques, els anarquistes, els terroristes, els fonamentalistes, tots els qui diuen ésser fets amb el motlle de la gran idea, els qui representen l’expressió viva d’una profecia sangonosa que degota al llarg de la història. Sang heroica del guerriller, del repressor, de l’encantat per la Causa. Si per a això han de servir les carpes -no ho diu Propter, ho dic jo-, val més matar-les abans que no ens procurin la immortalitat.

Però no és fins a la segona part de la novel·la que se’ns revela el secret d’aquest animal del fang. En el diari personal del noble francès, en el registre del juliol de 1796, conta com en els estanys de Gonister, excavats pels monjos de l’abadia durant el regnat de Carles I, un rebesavi seu va fer anellar amb un anell de plata les cues de cinquanta carpes adultes, vint de les quals encara són vives, n’hi ha -diu l’informe- encara de més grosses a l’estany, probablement supervivents de l’època dels monjos. El noble es lamenta de l’error dels filòsofs, que haurien fet millor si s’haguessin dedicat a observar els peixos en comptes d’especular sobre la vida eterna. L’error dels alquimistes també li sembla ridícul. Les carpes han sobreviscut Plató i Paracels. El secret de la vida, conclou, es troba en el fang.

És potser aquesta ficció una verificació de la realitat bíblica? Un càntic dels càntics de l’epopeia de l’argila? Científicament està provat que l’ésser humà ha sorgit de l’aigua, del fang, que és aigua i terra, per tant la seva immortalitat ha de retrobar-se en aquesta mateixa liquiditat de la qual la carpa de Huxley és un signe.

Avui m’he adonat que en el mar de Mallorca hi ha una música, un ritme que flueix i que s’escampa en el nostre cos quan ens hi submergim. El mar és com una gran orquestra que omple tots i cadascun dels instruments vitals, amb una direcció impecable i una execució exquisida. La música no és a les esferes, sinó en el mar. Potser per això els peixos que hi viuen moren, no com la carpa d’aigües estancades que es fa immortal per la seva immobilitat pútrida. El vell aristòcrata de la novel·la de Huxley aspirava a no morir i acabà alimentant-se de les butzes de les carpes en un picadís repugnant que convertí en dieta. Diu que hi retrobà la memòria, la vigoria sexual, que tornà a cavalcar. Però és verdaderament això la immortalitat?

stats