Una dècada d’autonomia lentament desplegada

PalmaA l’edat mitjana, cada illa constituïa un país diferenciat, amb un dret propi, una ciutadania diferent i unes institucions d’autogovern distintives, però no hi havia cap institució representativa del conjunt del poble de les Balears. L’entronització de la monarquia dels borbons i la promulgació del Decret de Nova Planta (1715) van permetre l’aplicació d’una política centralista que va significar un cop mortal per al sistema de govern insular i aquest model d’organització estatal va ser potenciat i perllongat fins l’aprovació de la Constitució del 1978, la constitució que va configurar l’estat de les autonomies, el qual havia de permetre que els territoris insulars es constituïssin en comunitats autònomes. Igualment, les illes de l’arxipèlag balear podien optar per una administració pròpia en forma de consells.

Un preludi: 1983

La Llei Orgànica 2/1983 va restablir un sistema d’autogovern que les Illes no havien tingut des de l’uniformisme borbònic. L’Estatut va veure la llum fruit dels acords autonòmics establerts a escala estatal entre la UCD i el PSOE, després d’una tramitació llarga i complicada. La Comissió dels Onze, integrada per representants de partits polítics, va encarregar-se de posar sobre el paper tot un seguit de preceptes que es refereixen a la llengua pròpia, la cultura i les característiques de nacionalitat, així com un conjunt de principis que pretenien resoldre la tensió entre els consells i les institucions comunes.

Aquest text jurídic ja considerava les Illes Balears una regió amb característiques de nacionalitat que les institucions d’autogovern, és a dir, el Parlament, el Govern i el president de la Comunitat Autònoma, havien de consolidar i desenvolupar. A més a més, també inclou una llista de competències executives importants, com l’urbanisme, l’ordenació del territori, les carreteres, els serveis socials, el patrimoni històric, l’ordenació turística, l’agricultura, la ramaderia, la pesca i l’artesania.

Temps de canvis

Cal tenir en compte que, encara que el text va presentar-se mediàticament com un nou estatut, es tracta en realitat de la reforma del text del 1983, amb articles invariats que mantenen la mateixa redacció. Quan el 2007 Jaume Matas, aleshores president del Govern, va decidir emprendre la reforma de l’Estatut d’Autonomia, va encarregar l’empresa a la seva vicepresidenta, Rosa Estaràs. L’actual eurodiputada recorda el context: “Catalunya i València havien iniciat el debat sobre les seves reformes i nosaltres, que tenim estatut des de 1983, trobàrem que era una oportunitat. En 22 anys de vigència només s’havien fet dues reformes molt puntuals”. Quan el nou estatut es concretà, Francesc Antich encapçalava l’oposició des del PSIB. L’acord, que va ser confirmat el 13 de juny al Parlament balear, va rebre el vot favorable dels dos partits majoritaris, a més del d’Unió Mallorquina, mentre que s’hi abstingueren el PSM i Esquerra Unida-Verds, perquè consideraven que al text mancaven competències lingüístiques. Malgrat tot això, per l’actual presidenta del Govern balear, Francina Armengol, “aquest fet demostrà que el diàleg entre les diferents voluntats polítiques era possible”.

Un balanç

Abans del debat parlamentari, Estaràs va crear un ‘comitè de savis’, amb presència d’experts juristes proposats per tots els partits polítics, que va unir figures com Félix Pons, Rafael Gil-Mendoza, Bartomeu Colom o Avel·lí Blasco. Realitzaren “una tasca interessantíssima, un estudi article per article, un debat que va superar l’àmbit polític”, recorda l’exvicepresidenta. Estaràs assenyala la creació del Consell de Formentera, la redifinició de les competències estatals, autonòmiques i locals, la possibilitat que l’Executiu autonòmic pogués dictar decrets-llei, la creació d’una norma que permetés votar les llistes del Parlament i dels consells a urnes separades, la protecció expressa de les modalitats lingüístiques insulars i la potestat del president del Govern de dissoldre el Parlament.

Per Armengol, qui també va participar a la ponència parlamentària encarregada d’elaborar la reforma, aquest és un estatut molt més insularista, amb un reconeixement més profund de la sobirania de les Illes. S’hi descriuen una sèrie de drets, entre els quals destaquen els relatius a la bona administració, la participació, els serveis socials, la no discriminació per raó de sexe, l’àmbit cultural, les persones dependents, el medi ambient, la salut, l’educació i el treball. El nou text dona més competències als consells insulars i preveu una reforma del finançament per a un substancial augment dels recursos, així com de les inversions de l’Estat. Així mateix, s’aprofita la reforma per atorgar la potestat al Govern de dictar decrets llei en cas d’extraordinària i urgent necessitat i s’hi regula, per primera vegada, el Consell Audiovisual, que ha de vetlar per una democratització de les ràdios i les televisions públiques. La norma jurídica “és bona”, afirma Armengol, encara que “després de 10 anys n’ha fallat l’aplicació”.

Quant a la gran assignatura pendent en el desenvolupament de l’Estatut, Estaràs no dubta. “La disposició transitòria redactada per garantir una compensació de la insularitat no ha estat efectiva. Cap govern central l’ha respectada... i aquesta compensació ha de ser un dret inamovible”.

La reforma en el mirall de l’Estatut català del 2006

“L’Estatut de Catalunya va ser l’exemple a imitar”, explica Joan Oliver Araujo, catedràtic de Dret Constitucional a la UIB. De fet, la reforma estatutària balear del 2007, que recull l’organització i les competències de la comunitat, inclou elements quasi idèntics als de l’Estatut de Catalunya del 2006. No obstant això, aquest darrer va voler anar més enllà i recull per primera vegada una declaració de drets -mandats que s’atorguen als poders públics- per tal de fer un text jurídic en certa manera assimilable a una constitució. També demanava més competències exclusives, especialment a l’ambit del finançament, i “va intentar blindar certes atribucions, a diferència del mallorquí”, explica Oliver. Ara bé, tot el que fa referència al Consell de Justícia i a la desconcentració del poder judicial que proposa el text és “igual” entre el català i el balear. Amb tot, cal tenir en compte que determinats estatuts d’autonomia mantenen articles que a Catalunya el Tribunal Constitucional va rebutjar. D’aquesta manera, hi ha elements declarats inconstitucionals a Catalunya que a altres comunitats autònomes s’han mantingut.