La cuina dels primers pobladors

GastrònomParlar de cuina balear és com parlar de cuina regional espanyola, perquè cada illa té les seves característiques gastronòmiques, els seus semblants, les seves elaboracions, però també les seves diferències, que en molts casos són destacables. I és que si bé la cuina mallorquina i menorquina es podrien catalogar de “cosines germanes”, amb relació a la cuina d’Eivissa i Formentera, les diferències hi són patents, no només en la manera de cuinar i elaborar els plats, sinó també en el lèxic dels aliments més comuns i dels estris de cuina.

Em permetreu que destaqui la gastronomia de l’illa de Menorca en molts apartats, potser la més desconeguda, però sense cap mena de dubte la més rica per les aportacions realitzades pels seus diferents conqueridors, especialment en el segle XVIII, el denominat segle de conquestes i reconquestes de l’illa de Menorca entre espanyols, anglesos i francesos.

Les Illes Balears, per la seva situació estratègica i geogràfica a la Mediterrània occidental, han estat pont de cultures, i aquestes no només han influït en el modus vivendi dels seus habitants, sinó també en la seva gastronomia, que ha anat rebent les aportacions de cadascuna de les civilitzacions dominants del Mare Nostrum al llarg dels temps i des dels primers pobladors.

Si partim de l’època talaiòtica, els primers habitants arribats a Menorca es nodreixen principalment de baies, fruites silvestres, arrels, fulles i la caça d’animals en estat salvatge, a més de la recol·lecció de mariscs i la pesca d’algunes espècies de peixos mitjançant arpons i hams.

Podem assegurar que els habitants de Menorca i Mallorca van arribar per mar, possiblement uns 5.000 anys abans de Crist, i en les últimes investigacions i excavacions realitzades a l’illa de Menorca, s’ha descobert que la balear menor ja elaborava formatge 4.000 anys abans de la nostra era, per la qual cosa la seva producció s’inicia a Menorca en l’etapa pretalaiòtica.

Als poblats talaiòtics excavats a Menorca i Mallorca hi ha restes d’atuells, olles i estris de cuina, amb els quals podem conèixer la primera dieta dels balears, basada en el blat -són nombroses les troballes d’amolons o molins manuals-, juntament amb el formatge i els derivats lactis per la domesticació de cabres i ovelles, a més del Myotragus balearicus -caçat fins a la seva extinció-, i amb ell el consum de carn. També formen part de la dieta dels primers menorquins les verdures silvestres inicialment i les provinents de les primeres sembres després, amb el peix i el marisc. Així, estam davant d’una de les primeres dietes mediterrànies, que ha sobreviscut a l’illa fins gairebé la meitat del segle XX i que a partir dels anys 60, amb la societat del benestar i del consum, aquesta dieta es va degradant amb l’entrada de productes forasters, a més d’un gran increment en el consum de carn de tota mena, i dels sucres i les farines refinades, que amb els greixos rompen la pauta de l’alimentació que d’una manera o l’altra havien mantingut els menorquins des dels primers pobladors.

Sense deixar de banda la Menorca megalítica, podem assegurar que hi ha una gran similitud entre la cultura Nuràgica, de l’illa de Sardenya, i la talaiòtica, i hi ha teories que asseguren que van ser els sards qui van arribar a les Balears i hi van establir aquesta cultura ciclòpia de talaiots i navetes, de sales hipòstiles, i a l’illa de Menorca les seves taules.

Sardenya podria derivar l’origen de les formatjades o panades de carn que es consumeixen a Mallorca i Menorca per la Pasqua, i que fins ara es presumia que el seu origen era hebreu, tal com es considera a la balear major.

El metge i investigador gastronòmic Pep Pelfort suggereix que, juntament amb el formatge, el plat més antic de la cuina menorquina i mallorquina és la formatjada de carn, anomenada “formatjada” a Menorca, “panada” a Mallorca i “sa panada” a Sardenya . De fet els sards la consideren el seu plat més antic, de la civilització dels nurags i que la seva forma cilíndrica ens recorda a ells.

Podem dir idò que d’aquells primers menorquins i mallorquins ens queda encara el gust pel formatge, les elaboracions com les formatjades i potser les coques, que ben bé són la manera més antiga de mesclar farina de blat i aigua, sense llevats, juntament amb altres menjars principalment vegetarians, captures de peixos i algunes carns al caliu.

Coca pintada

Més que una coca era aprofitar la pasta de quan es feia pa a casa i és en si un pa, que presenta una sèrie de quadrats que es rompien amb les mans, per partir-la i repartir-la entre els comensals. Amb la mateixa pasta de pa, ja tovada, n’agafaven una porció i se li donava forma de coca, tot fent-li un enreixat al damunt amb un ganivet. Segons ens explica Ramon Cavaller en un dels seus articles en el setmanari El Iris, la coca pintada es duia al forn amb els pans, però la seva cocció era més ràpida pel fet que tenia menys pasta, i per tant era el primer que treien del forn i es menjava ben calenta. També es feien les coques pintades per menjar pa fresc, pensant que el pa normal estaria més estona a coure dins el forn. La seva manera més comuna de menjar era agafar-ne un tros, fer-ne dues llesques i posar-hi oli i sal per damunt.